ANIMAL DE RÒSSEC (poema inèdit)

Guspireja la solitud,
sobre la cartografia enrunada
d’un lent abatiment.
Llangueixo anònim, per no molestar,
en el somrís gràcil,
amb el paladar barrinat per la tendresa.
I penso on aixoplugar el passat
i les raons que no m’abandonen.
El dolor sense clova,
el miratge dels dies guanyats, un a un,
i estronxats per una paraula,
pel no voler d’una paraula.
Té memòria l’amor?
Reservori de mi, el sentinella
del riu que esmola l’angoixa,
que esbatana el dolor
del pensament constant.
Porto el llast de la consciència
com un vell animal de ròssec:
el muscle sempre tens,
els aploms endinsats al fang de l’esforç,
la bromera del dolor serrat
entre les dents de la persistència.
Sí, puc retornar algunes coses,
ara i adés en el somni fugitiu,
en la migranya insaciable.
Sóc jo el meu enemic,
el que més estimo
al ras de la negror desdentegada.
El que més odio
perquè m’escup gleves de certeses.
No puc ofegar el silenci,
ni mirar la mar amb vehemència.
Sé que veurà les ombres
i em demanarà per aquells dies.
Com es besllumen aquells dies,
més nítids a través de la cortina de pluja...
No és mai esquerdillada la solitud,
més aviat és com un ganivet rom,
un silici somort brandat per damunt
de tot gest, possiblement feliç.
Què en sabrà la gent
sota els paraigües festius del diumenge?
Subornats per la xerrameca
i l’oligarquia de la desmesura.
Lluny de si mateixos.
No obstant, m’acompanya sempre
el nen desnodrit que frega amb la mà la pell de l’aigua
en creuar aquell riu anomenat Moldava,
i els dies llargs,
on certs ocells crucificats pel desig
vomiten la vida en sons sublims.
On la feina, que degota fragments de mar,
restaura la pau
d’un únic univers dins ulls d’innocència.
Què en sabrà la gent
a l’hora de fer el vermut
sobre els marbres tacats de greix,
o d’aparcar l’Audi vora la tarda prevista?
Què en sabran del sentit dels mots
més enllà de la boca executòria?
De la simfonia que regeix el discerniment?
Voluble als elements humans,
als altars pel sufragi de les fal·làcies,
a les biblioteques sonoses sense transgressors
i a la pols dels temples sense insectes,
sense oronells que xisclin,
ni niïn sota els membres de pedra
de profetes decapitats.
Voluble als arbres difunts:
capitells desfigurats i engrunadissos,
respirables en l’airecel, a glopades.
Quin greal de conca resseca
resta en exhaurir el discurs.
S’enfosqueix la tarda d’un dia
com altres, que volen ésser salze
i canal, torrentol silent.
La solitud no implica testimonis,
ni tan sols espais deserts;
pot caminar entre multituds,
asseure’s a taula amb cent comensals
i compartir llit, si cal.
Compartir llit amb les relíquies
de veritats amortallades.
És tan obscur el propòsit...
es confon dins llacunes mitològiques,
en ribes desdibuixades
pel vel d’una lluna còmplice
de poetes que s’hi emmirallen.
Mals fingidors d’enigmes
quan els mots sempre han estat rotunds,
mentre la confusió avança
amb la sumptuositat del poder,
fins a l’holocaust de la paraula extinta.
I m’he d’avenir a aquest paisatge
colgat de dunes insaciables?
Què en sabrà la gent?


Estimo i havia estimat.
Havia estimat en somnis
i estimava els somnis,
i els somnis eren vius i generosos:
Hi havia dones que regaven el carrer de terra
on els genolls s’endurien.
Hi havia noies que somreien.
Llavors no cercava la solitud,
però la seva ombra ja creixia amb els ossos tendres
i s’assaonava de silencis sobtats.
Milers de cirerers florien quan tocava
i quan era temps
les cireres picades pels pardals eren les millors.
També hi havia noies que somreien.
Hi havia companys indomables,
furients i lliures de forrellats,
que traficaven amb granotes i serps d’aigua
abans de morir morint
pel destí de la navalla i la cocaïna.
Hi havia un quisso d’esguard reflexiu,
tumultuós i savi en paciència
i mestres de i per a la supervivència,
salmejaires per a un déu badoc.
Crisantems apomats al cementiri festiu,
on solejada i absent dormia la son dels morts.
Dins aquell reialme concret,
flamejaven al migdia els xiprers
que piulaven, farcits de vida,
i els felins gatonaven
dins nínxols sense inquilins.


No hi ha més món
que la follia d’aquest món.
L’esperança muda s’esdevé gris
i ja demanes molt poc, res.
Ja no demanes, palpeges amb la ceguesa
de la dignitat vulnerada
un permís per raonar.
Endreces la cuina,
estableixes un nou ordre
de tupins, paelles i coberts;
de coses estrictament necessàries.
Engerles un suposat veler,
-és com desar el cotxe al garatge-
i fas llistat de desencerts.
Tot allò més essencial
cap dins un sanglot involuntari,
una deglució dolorosa.
Què si no?
Dolça és la metzina,
tendre el vesc damunt els privilegis.
Ningú no pot traduir l’existència.
La bellesa de les coses funcionals.
La mímica diària
per oblidar-te de tu mateix
i seguir el rumb que t’és donat.


Cadascú serva un secret,
un secret terrible que barrina l’ànima.
Ningú no porta el nom veritable
sobre un lloc visible.
Les paraules fimbren en tons fingits.
Les tenebres són hermètiques.
No hi ha carícia que no sigui premeditada
per l’oferta de la pell anhelant.
La mort sembla una venjança,
un despit a un cor distret.
No hi ha llac inherent als ulls,
ni paraula que brolli
-amb encert o desencert-
sense un propòsit amagat.
Tot i així, cerques els teus mots
en el llavis d’un altre.
Cerques la complicitat
encara que sigui
per reafirmar la teva solitud.
Confons la mort amb l’enyor i ressuscites
cada vegada, amb l’aflicció dels condemnats.


Tot és damunt el ràfec.
És com dir: penjant d’un fil.
Ja enyoro el silenci prenyat del poema.
El riu, abans i després, al peu de cada dia
i el cant de les merles invisibles
a la tènue tebior de renaixença.
Ho tinc i ja ho enyoro,
com el viatger solar que traça
la ruta cap enlloc.
Resta la planura amb ressò d’alabatre.
Un llibre d’instruccions gratuït.
Els enyors dipositats
damunt l’herba pacificadora
que dóna sentit al plor.
És el temps que descreu l’home.
Massa temps d’esperances.
De sobte, un decideix envolar-se,
alaestès, damunt un dia laboral
i ja no cercar cap paradís.
Aprehendre de cara l’erosió inequívoca
de les vigílies dels neguits,
tot fent el ritual de la calma.
Reconèixer, fins i tot, un cop ancorat,
el que va salpar, temps ha, d’un mateix.
Entremig de la roba plegada a l’armari
hi sesteja la història universal.
Els braços caiguts no s’han oblidat
de l’olor d’espígol dels llençols.
Els que van marxar
corquen la fusta dels mobles vells
i deixen pistes de serradures
per tota la casa.
Els vidres s’entelen
i quan el fregadís matusser del tren s’allunya
una tristesa sense nom reviu un instant.
El misteri rebutja la paraula
i batega entre els plecs
de qualsevol cosa, real o imaginària.
La solitud és un estat suficient
per dialogar amb els murmuris incessants:
la inspiració de l’aurora
glopejada per les carpes del riu.
La neu vellutada sobre el pont.
L’aire que habita intimitats
i xiuxiueja missatges ran de llavi...
No parlem de la desmesura,
dels colors excessius que rebutja l’iris,
sinó de la flor persistent entre el rocall.
Tanmateix, és en si provisori el caos
i el qui abraça la solitud és lector del món.
No hi ha esborrany per a cap pàgina.
Tot el que s’escriu és publicat.

ASSAIG SOBRE L'EXPERIÈNCIA

Quan tot just s’encetava la meva adolescència, els meus escrits, que intentaven assemblar-se als textos dels meus poetes predilectes de llavors, varen guanyar algun premi local i a l’escola (les Nacionals) m’oferiren tres beques, en tres anys consecutius, que consistien en anar a passar quinze dies de vacances a un campament falangista.
No cal dir, que en aquell temps i en aquell àmbit, aquest premi era tot un honor. Allà vaig conèixer, entre instrucció i instrucció, entre guàrdies i marxes de tot un jorn, sota el sol d’agost i formació de l’Espíritu Nacional, els meus companys, que eren fills de membres destacats d’aquell règim. Fills de “concejals”, alcaldes i d’altres que vés a saber quins càrrecs ostentaven o quins favors havien comprat.
El primer any hi vaig anar (crec que era a Cardedeu) amb il·lusió, ben cofoi del meu premi. Va transcórrer com una aventura i els dies, plens de novetats i estranys discursos, varen passar amb celeritat. Molt diferent va ésser el tercer any, on i amb la lliçó apresa, vaig dubtar i discrepar, de la manera amb què ho pot fer un nen, de l’obstinació d’aquella gent per transformar-nos en petits soldats, insubornables i convençuts dels himnes que ens havien cisellat a la memòria. Als set dies de campament, en acabat un protocol esperpèntic que consistia en una santa missa solemne, en un dinar de gala i en passar revista a la pulcritud de la formació rendint culte a la bandera, on, de tant en tant, queia un xicot de nassos a terra, talment un arbre xerracat... com deia, en acabat aquest festival, amb els pares convidats com a espectadors, confesso que vaig plorar amargament. A la darrera fila de la formació. La fila dels alts.
Penso que el meu acte va ésser moderat i contingut, no com el d’altres nois, més agosarats i valents que jo, que, senzillament, s’escaparen de tot allò, saltant la tanca. No em vull imaginar les represàlies que haurien patit, els desgraciats.
De tot allò, puc recordar-ne molts detalls (sobretot el nom de l’instructor), però sempre amb una tristesa aclaparadora. Tothom ha de traginar a l’esquena la seva càrrega, el llast que afeixuga el pes i el pòsit, on pouem les decisions meditades i on ens traeixen les respostes espontànies. On discriminem el que, potser, d’altres escollirien. Perquè es tracta d’això, dins d’un acte de fe. “Fe” vol dir creure en quelcom indemostrable. Creure per convicció.
Així doncs, creure en l’esdevenir de la pròpia vida, no és un acte de fe?
Abans dels campaments, abans de tot allò que puc recordar, jo escrivia. Jo ja poetitzava a través del pòsit d’altres. Amb una imaginació sense límits, vivia dins les històries dels llibres. Inventava la meva vida, perquè a aquesta li mancaven referents viscuts. Perquè alguna cosa m’empenyia a escriure sense saber què escriure. Tot era un assaig. Avui, penso que no he clos, encara, aquest assaig, que es prolonga com la il·lusió d’arribar a alguna mena de destí inabastable.
Ara, la meva història dels falangistes no és gratuïta. No en puc pas prescindir encara que vulgui, com no em puc oblidar de la resta de les meves històries. Fins i tot les llegides. Totes es confonen.
Als quinze anys jo ja havia llegit Homer, Virgili, Cervantes, Quevedo, Góngora, Víctor Hugo, Shakespeare, Dante, Tolstoi, Dickens...i, des de llavors, formen part de mi. I quan escric em poden fer canviar un vers o un verb, segur, dins tota la mescla d’experiències reals o fictícies. Malgrat no saber mai quina o qui, em dicta en aquell moment.
Allò assumit perd el nom de l’autor. Les influències són els elements de la contemporaneïtat on un mateix ha de viure i els coneixements que es tenen a l’abast i s’imposen o es trien, o es discriminen, per raons insondables de l’ànima que mai no resta involuta. Hi ha, també, raons de química. Potser, només, raons de química. Hi ha l’atzar, però no tot és atzar.

POEMES INÈDITS (del poemari "30 orquídies")

Mentrestant la vida passa, i la vida és la font. Només cal escriure quan la canastra de la vida és plena, tant és de què. No cal dir que els fruits amargs sempre són més nombrosos (això ja ho han dit d’altres abans que jo).Un cop engrapat el fruit, l’esforç i la tenacitat depuren la forma de l’enigma...

L'autor

Jo tenia una granja a Àfrica,
al peu dels turons de Ngong

Karen Blixen

Afanya’t un somni quiet a l’ombra dels jorns
i segueix-ne el rastre de les guspires,
talment un gos coniller.
És del tot improbable que la raó
fecundi un acte de fe insensat.
Val més, però, que aturar-se en qualsevol meandre
a escoltar tothom i cadascú
com parlen per a si mateixos.
Per veure, constant, com la mesquinesa devora
les restes de tot el que és pur,
i més encara: de tot el que no ho és.

Jo tenia una granja, i no era pas a Àfrica.

Jo tenia un somni a la mà closa,
brumia com una estufa de llenya a l’hivern.
Era fet de misèria i d’un vol humil,
i de durícies que l’amor besava
en silenci cada nit.
Era les engrunes de l’hàlit del jonc,
la força d’un retruny a vegades feliç,
a vegades exhaust.
Se’m donava l’encanteri de la llàntia
i la feina de guardar el clarobscur
d’horitzons alats i càndids.
Ja no he tornat vora la bassa
on vaig excavar amb les mans
el dors de la terra que es deixava treballar
a contracor i amb les dents serrades.
De quan escrivia poemes damunt l’olor del raigràs eixut,
i no em calia imaginar el tall del mal temps
ni la tardor dessagnada pels insectes,
em resta un pou rere els ulls
i els terrossos d’un lèxic rescatat de la diàspora.

Un somni diàfan
descriu cada cosa pel tacte del seu nom.
Les cel·les dolces de la magrana
et diuen els dies que et són oferts
i els que t’has empassat sense mastegar.
Al cap i a la fi restes sol,
amb una càrrega innecessària
i un dolor per a cada gest mal interpretat.
Més tard, parlaràs a dues veus
i et semblarà un somni allò que ja has viscut.

La llarga nit.
Penombra d’extractors cansats,
de dolços gripaus i esporuguides serps.
La serena quallada de calostre.
La vida dreçant-se dins els ventres,
com cisternes fertilitzades.
El baf agre del fems.
No temis la foscor,
ni les branques que esgrafien gratacels
amb tinta de lluna
damunt les clapes desertes del mur.
No temis el sigil dels pulmons
adelerats per compartir el mateix nèctar.
Afora, algun afany remou la roca
i, com l’heura, treballa, teranyina sobre la nafra,
per apariar la servitud de la bèstia
i la pietat de l’home exhaust.

L'OPCIÓ D'UNA NECESSITAT (article d'opinió)

Hi ha uns versos de la poeta i bona amiga Pilar Cabot que reflecteixen plàsticament el fet de ser poeta o, millor dit, l’esforç físic i intel·lectual d’escriure versos:

...Com si no fos prou
la feina estricta de viure;
d’estar bé amb un mateix;
com si no fos prou
guanyar-se el pa de cada dia sense fotre ningú
i tenir , encara,
la bona fe d’escriure versos.

Tot i això, la bona fe de què parla el poema, és una màscara que amaga una necessitat. Una necessitat que ningú entén si no s’és poeta. Una necessitat que obliga a un esforç i a un dolor amagats rere de cada vers, de cada paraula minuciosament triada.
Però també és veritat que el poeta pot deixar d’escriure, pot abandonar la definició del seu esperit amb paraules, el conreu d’una inquietud, a voltes angoixant. Oblidar els seus migrats interlocutors, entre els quals hi ha el seu propi rigor, per una vida amputada (al cap i a la fi, tota vida té una mancança o altra), dedicada a pensaments efímers, com el pensament que passa enllà d’una memòria limitada.
Sigui una tria o una altra, els guanys són dubtosos. L’objectiu no supleix gairebé mai el desequilibri d’un desgast emocional i una gran dosi de sacrifici i valentia, quan s’escomet el camí literari. Però aquest “gairebé” és el gra de sorra que s’interposa en el lacrimal d’una visió que voldríem nítida i apareix sempre borrosa, en una angúnia constant. Una angúnia que no desapareix ni en l’estat emotiu del lícit desertor dels versos. Això ho sé per pròpia experiència.

Ja fa temps, o potser des de sempre, aquí, en el nostre país, el mot poeta engreixa la llista de conceptes frívols que s’utilitzen gratuïtament sense previ coneixement del seu pes contextual.
La clau és sempre el coneixement. Sense coneixement no es pot posseir criteri i sense criteri no es pot jutjar, fent servir paràmetres interns i assumits, tot allò que traspassi el concepte tangible.
És ben curiós que en una societat que té a l’abast tots els mitjans per instruir-se, s’aboqui a les onades de les severitats gratuïtes. De les parafernàlies i els festivals sumptuosos i no s’aturi a escoltar el rerefons de tanta estultícia.
Es confonen els termes i al versista se li adjudica la titularitat de poeta amb una gran facilitat. No és el mateix parlar de l’artesà que del creador. No és el mateix fregar la superfície, elegantment o no, que capbussar-se a les aigües freàtiques dels enigmes humans.
A part d’aquestes dues figures ben definides, n’hi ha, també, una tercera que es camufla rere la ignorància. Aquesta és la figura de l’impostor, el manipulador de tendències innovadores que no són més que dolentes imitacions o vacuïtats sonores que provoquen sobresalts a la son dels lectors i que cerquen aduladors de prima intel·ligència per suportar-los en tabernacles de decorat. També la vanaglòria arrenca uns centímetres sobre el llot, amb una llestesa fugaç, els noms més mediocres.
L’esperança viu en el temps. El temps, que eixint de la pròpia vida, eleva, en un lent surar, un alabatre genuí, per abandonar-lo damunt de la maregassa, com un iceberg d’una puresa blavenca. Tot això sempre és al marge. Fora d’època. Dins un espai on s’esbadellen petites joies damunt la pols dels lloms dels llibres que mai no es van vendre gaire. La posteritat és la resignació crònica del poeta i la tristesa dels mortals.

Al principi, un comença imitant, és clar. Fent petis intents, en edat tendra, de volar, com un pardal en l’airecel dels “grans”, tots morts i enterrats. Més tard, molt més tard, un es desempallega d’antics rituals i s’estimba pels espadats de la imaginació. Un es crea la seva pròpia veu i aprèn a escriure amb sentit. Escriure per escriure comporta la tornada a la imitació; només és un recurs per amagar la por a l’esgotament d’una capacitat que no sempre està disposta. Mentrestant la vida passa, i la vida és la font. Només cal escriure quan la canastra de la vida és plena, tant és de què. No cal dir que els fruits amargs sempre són més nombrosos (això ja ho han dit d’altres abans que jo).
Un cop engrapat el fruit, l’esforç i la tenacitat depuren la forma de l’enigma. Allò que pressentim, però que mai no arribem a copsar enterament amb l’escriptura. No és això l’art?
Viure i estar atents. Seguir el ritme laboral per sobreviure, com tothom. Pagar la hipoteca i el que vingui. Ser fill i pare i company i amant i moltes més coses. Escrutar totes les possibilitats de la llengua i no malgastar el sentit precís i alhora impossible. Tenir el do o la maledicció de l’art. Llegir i assumir la forma de la veritat de l’altri. Veure com s’engreixa la pila funerària dels egos de la vanaglòria i girar la testa i les petges cap a casa i tancar la porta darrere teu... I de tant en tant, posar-te a escriure amb dolor.
És veritat. Potser és veritat que els poetes som més infeliços que la resta de la societat. Potser perquè vivim a l’aguait i som desconfiats o massa confiats de mena. Potser sí que som la consciència de la gent. No ho sé.
No cal definir la poesia. Aquesta definició, sigui la que sigui, és un tòpic massa llepat. Diguem que hom sap que hi ha alguna cosa en allò que llegeix que va més enllà de la moral i la pedagogia. Què es retroba amb un record que ell creia que no havia de recordar i ara el sacseja i el muda, encara que sigui lleugerament i en principi.
Això no té una forma establerta, ni un principi ni un fi ben definits. Ho ha creat una persona plena de contradiccions que plasma el que, inevitablement, han estat o seran pèrdues i l’emmotllament a les noves situacions: un constant funeral que comporta la recerca d’un constant naixement.
Quan era adolescent, escrivia sonets dolentíssims i altres formes, de les que en diuen clàssiques, que havia après a l’escola. Tot ho escrivia en castellà perquè el català era una llengua prohibida, encara que jo vaig trigar en descobrir-ho. Ho trobava molt natural. Santa innocència.
Fins i tot, i d’aquesta manera, vaig guanyar algun premi i m’oferiren més d’una beca per anar a passar les vacances escolars en algun campament falangista. Tota una experiència.
Fins que les lectures del poeta prohibit Miguel Hernández em van ensenyar a fer-me preguntes i a convertir-me en un “rebel”, si més no, literari.
Paulatinament vaig rebutjar les formes establertes, l’idioma imposat i els milers de premis literaris d’un país amb pobres horitzons, per abocar-me al vertigen i al pànic de la llibertat de la forma i el concepte, però amb un sentit que no s’extrapolés de la transcendència de la quotidianitat. No m’importa gens com s’anomeni, no és ésser arxiver la feina d’un poeta. No obstant puc dir, que en algun moment intens, crea dependència.
Encara continuo aquí, amb la meva llengua i en un espai sense fites, ni baranes.



Josep Checa
Abril. Sant Quirze de Besora

LA POÈTICA EXTRAVIADA (article d'opinió)

a raó de la “Tertúlies amb poetes” celebrada el dissabte 12 de gener. Dedicada a Walt Whitman, a càrrec de Robert Jové





Fa aproximadament cent cinquanta anys, l’immens (mot extret de l’exposició d’en Robert Jové, amb el qual jo hi estic totalment d’acord)) poeta nord-americà Walt Whitman editava, a expenses seves, la primera versió de la seva obra “Fulles d’herba”, que aniria ampliant al llarg de tota la seva vida. Fa cent cinquanta anys, Whitman trencà amb molts estereotips i donà un nou impuls a la poesia del seu país quant a expressió i llibertat formal. Aquest impuls també s’extrapolà, amb el temps, a molts indrets del món on els poetes cercaven una forma de dir que no els encotillés a la rigidesa ortodoxa.
Si ens atenem a la definició de clàssic, hi podem incloure a Whitman i a la seva obra, conjunt que es contraposa a molts altres clàssics, també contemporanis d’aquest mateix autor, un fet que constata una bipolaritat, al menys, en els estils poètics d’aquell moment.
El cas és que ja fa més d’un segle que un punt d’inflexió va obrir les portes a una creativitat sense lleis preestablertes. A una era on la bellesa literària es confirmava dins de la individualitat de cada autor. Que depenia només d’ell la capacitat emotiva de sorprendre amb un món exclusiu, on el sentimentalisme i l’habitual cantarella carrinclona haurien estat desterrats als dignes documents històrics de la literatura.
El cas de Whitman no és pas únic. Arreu del món s’han donat veus amb el mateix discurs contextual, que han modificat les estructures cap a una poesia moderna. I quan dic “moderna” vull dir una poesia contemporània amb sentit expressiu de la realitat actual.
El mateix que a Amèrica, a Europa també han emergit noms excepcionals. De l’est (Polònia, Txequia...), els poetes han sublimitat la millor poesia del món. Penso que Vladimir Holan està situat al capdamunt. Llàstima que molts d’aquests autors ni tan sols estan traduïts al català; al meu parer una manipulació més cap a la autocomplaença de la nostra pobresa cultural.
Ja fa temps, doncs, el concepte de poesia va canviar. L’èpica va donar pas a flaixos emotius (potser un esbós de la nova èpica de la que parlava Agustí Bartra). Les cançons i els poemes es bifurcaren per donar pas a dos gèneres que, en algunes ocasions, es conjuminen, gràcies al talent d’ambdues parts, per oferir una explosió de creativitat sense baixar el nivell, ni el de l’expressió literària, ni el del llenguatge musical.
Tot aquest terratrèmol, però, va arribar a Catalunya en forma d’un plugim d’hivern, d’aquests que no fan història. Potser la crosta impermeable d’una burgesia literària, només va percebre un lleuger pessigolleig. Potser la por somorta a perdre l’essència conservadora de molts Jocs Florals, va tapar moltes veus que prometien una innovació real.
Tot i que n’hi varen haver d’autors que transcendiren cap a aquesta innovació pel seu gran talent, com ara Salvat Papasseit i d’altres, el cas és que sembla que tot just ara sortim d’un pou, molt lentament. Actualment s’ha volgut córrer a deshora oferint un esnobisme fàcil a una societat sense criteri, i molts han picat l’ham i elogien el que d’altres diuen que s’ha d’elogiar. Al costat d’una poesia molt vàlida es presenta un munt de mediocritats de disseny en un aparador de luxe. No hi ha dubte que aquest esnobisme i tota la seva aparatosa fanfàrria enlluernen a l’espectador passiu. Una confusió espectacular que porta a l’avorriment i a la creença, ja popular, que els textos poètics estan dirigits a una minoria d’elit, o si més no, extravagant.
Aquí ja no es planteja ningú que la poesia ha d’arribar, amb una mica d’esforç pedagògic i individual, a tothom, com succeeix en altres països. És que la incultura endèmica forma part de la nostra pròpia cultura?
La feina del poeta no té res a veure amb cap carnestoltes. Les hores abruptes de diàleg amb un mateix. De conclusions, que gairebé sempre són amargues. De contradiccions. De despullament vergonyós, només es veuen compensades quan algú et diu, confidencialment, que té el teu poemari a la tauleta.
Escrivim empesos per una necessitat vital inexplicable. Jo, al menys, no ho sé explicar. Forçosament el diàleg resultant no és harmoniós, però sincer. És dissonant, fins i tot i sobretot en el contingut, que és el pes específic de tota obra. Al cap i a la fi no és així la mateixa vida? No és la imperfecció el que ens defineix? No és la bellesa del nombre senar el que ens identifica?
Un país és petit no per les seves fites territorials, sinó per les seves mentalitats esquifides. Si ara i aquí es presentés un autor com, posem per cas, Whitman, a qualsevol dels milers de premis literaris del nostre país, de segur que ni tan sols seria considerat. En la mateixa tertúlia del dia dotze, algú va posar en dubta que els textos d’en Whitman fossin realment poesia. No trobaven els paràmetres d’ajut per identificar-la. Anaven perduts davant d’una estructura poètica lliura.
Això i fets com, per exemple, la inapercebuda visita, no fa gaire, del més gran poeta rus actual, i possiblement d’Europa, Aleksandr Kúixner, de la mà de Xènia Dyakonova a Barcelona, ciutat bella, sobrealimentada de vanaglories, on sembla que el país acabi i comenci a la Plaça Catalunya, em fa pensar en la penúria més pregona que envaeix la nostra cultura i que la projecció a l’exterior que tant preconitzen les institucions, és només un decorat vacu amb les mateixes cares d’autosuficiència de sempre.



Sant Quirze 11/2/08
Josep Checa

SOBRE JOSEP CHECA (article de Víctor Pallàs)

Davant d’aquest món convuls que ens ha tocat de viure estàvem, una tarda d’estiu, parlant amb l’amic Josep Checa i altre bestiar de ploma de tot l’anecdotari (literatura inclosa) que ens abstreu de la crua realitat immediata. De cop i volta, amb la mirada encesa per una idea fulgurant, en Josep ens etzibà, irònic: “Us imagineu que arribés un dia que als telenotícies diguessin mira, acaba de guanyar aquell motorista que es diu com el poeta?”. Es va fer un silenci i tots els contertulis vàrem imaginar un món ideal en el qual la cultura havia triomfat i ens havia fet a tots més lliures. El món, segur, seria aleshores molt més just i s’haurien apaivagat tensions i desencontres. Però les coses són com són i somiar és de franc. Aquest dret al somni i al desig, per sort, el tindrem sempre. És el que, en darrera instància, el poeta Checa reivindicava. És el que tot intel·lectual, al capdavall, hauria d’exigir. Almenys, és el que el poeta Checa exigeix i provoca en la seva poesia. Tot i tocar sempre de peus a terra, dels seus mots es desprèn la conseqüència que quelcom no acaba de rutllar en aquest món globalitzat. Lúcid, realista i amb un punt d’amargor és capaç d’encabir en ben pocs versos tot un univers:

He facturat les paraules, la nostra història,
el paisatge cartografiat a les retines...
però ara, des de l’avió,
l’illa és un pinyol que sura,
abandonat dins el got de plàstic
que m’ofereix l’hostessa,
fins que, sota el sol del captard,
un núvol de gasa l’acotxi.

Són imatges verbals impactants, com qui no vol la cosa, amb relacions semàntico-sintàctiques agosarades (“les truges farmacèutiques” pel llomillo de porc que arribarà al nostre plat de cada dia: “un desert vast i gris d’uralita” per definir un paisatge concret o l’infant que “va tastar l’agre pastís de la vida”...) Arguments que no deixen cap espai a la indiferència. Que el lector jutgi. Qui vulgui escoltar (és un excel·lent rapsode) i / o llegir Checa rebrà un xec de la més alta i preuada reflexió. En els temps que corren és cosa prou necessària. Potser així ens atansarem cap a l’ideal aquell que apuntàrem en aquella tarda estiuenca que no oblidaré.



Víctor PALLÀS
Gener 2008

POEMES INÈDITS (del poemari "Instant d'ambre")

Sempre amunt, amunt,
com l’enxaneta reptant un mur de cossos,
com la mateixa heura encastada a les esquerdes,
o l’altiva capçada del cedre, àvid de llum.
Tan lluny de les branques primeres, ja abolides,
de l’idil·li del mineral exhaustiu i el fong
a cada principi. A cada principi
i a cada temps que acaba i comença
sempre amunt, amunt.
Però també, aquí, hi ha una pàtria,
una terra obstinada en ser,
malgrat sigui un remordiment,
una embogida pressa sense rumb,
o una vella i dolorosa cicatriu
embrostada de pseudònims,
vàcua d’abraçar parracs i alletar invidents.
No cal que atalaïs horitzons,
ni esperis que l’aigua fecundi
la llavor que ha voleiat sense esma
fins al desert de les aules.
Res no creix sense saó de memòria.
Mira’t els peus, mira’t els peus
i la terra que acobla la teva petja.
De vegades una nitidesa ferotge
m’empolsina l’ànima i tragino
banastes de falgueres mil·lenàries
i raons amargues com la llet del lletsó .
Fixa’t, jo he baixat de la ignorància
a la ignorància dels cementiris,
només per plorar damunt la mar,
com ho fa aquella tortuga anomenada llaüt.
I els poetes morts i els més que morts, els oblidats,
i els que no ho són:
ni poetes, ni morts, ni oblidats,
també han sortit per plorar damunt la mar,
com ho fa la tortuga anomenada llaüt.
Sàpigues que els mots han estat semblants
als crits de la cacatua engabiada
al balcó de fusta pintat de verd,
d’una dona negra i grassa, vestida de blanc,
d’una illa llunyana que sobreviu
gràcies al turisme.
I tu, hores d’ara, ja has après
que cal evitar la pols dels camins
i els somnis més comprensibles.
Que als turistes no els importa
la sort dels ous enterrats a la platja
per tortugues ploroses.


I ara, fas com si te n’anessis
i gairebé no hi ha res de mi en mi,
perquè m’he fet explicant-te.
Ressegueixo les paraules creïbles
per deixar-te, al menys,
la imatge oculta d’un sentit.
Ja saps qui ets ?
L’equació dels ancestres et resol
i t’abandona com ho faria Déu
si no tingués dependència per existir.
Endevines la teva empremta entre el fum,
damunt la platja impertorbable,
a la memòria
on algú no hi va recollir el que tu volies.
No era ben bé així.
L’oblit és la veritable derrota.
El record, mirall d’un mateix.
Solitud.
A vegades, vergonya.
A les cendres de la terra domada
el rastre precís de l’esforç,
res més.
N’ets testimoni.
Aigua de vasos contaminants.
Viatjo al desert dels silencis,
a la pàtria de les pàtries desposseïdes,
des d’aquest llarg hivern amb crosses de caramell,
a través del cel fugitiu de préssec
on es retalla la sort d’una promesa en estat mineral,
al cor d’una pedra.
Desafia el temps del xerrac
quan saltin estelles de la vestal del somni.
Encara l’ametller somia
en delers i oasis expugnables.
La terra no cedeix.
Portarà el meu nom la teva ombra
per camins desconeguts.





Només per dir-t’ho he fet el gest,
quan les torres de minarets altius
s’han esquerdat per heures pacients
(cap dolor a la pols de les runes).
Hauré obert els ulls
per dir-te l’insecte, a penes batec,
a penes trèmula flor.
Per dir-te la cicatriu
on rebenta la terra fecundada.
Encara esforço la mà
per atansar-te l’anarquia de les hores:
la bicicleta de quadre argentat
i la papallona ballarina
damunt les flames tèbies dels gallarets.
I ja m’abandono entre el dilatat silenci
d’una sanefa emplomada en formació lliure.
Tot l’ambre que puguis assolir de la tarda
serà el llast més benigne.
T’enduràs les cares afables,
el verdet de les monedes que cerquen la sort
a la llera del mirall,
el record, generós com l’oblit.
L’aire fendit per cent gavians.




El poeta Jaroslav Seifert és mort,
però no pot morir mai
aquest perfum d’alfàbrega de les teves mans,
ni l’amor que assumeix el risc de viure
entre la misèria dels homes.
Arrenco el silenci que es tempra a través de tot
i en faig poemes com llàgrimes.
Arreu volen llavors, arreu:
sobre mòrbids teulats,
sobre l’espai on tot ens era sobrer
després d’estimar-nos,
on s’invalidà el xantatge amb plaer i dolor de la vida
per mostrar-se tan trencadissa com és.
He trenat propòsits, fent solitaris,
dellà de d’incògnit de moltes tardes
i ara recordo que el temps és ample i dens
i els dies són esperança i desig,
i llavors que esclaten com si res
a frec de terra,
darrere o davant del filat.

POEMES INÈDITS (del poemari "Scherezade desapareguda")

Tot en tu és prematur
i preàmbul dins aquest esguard de plom.
Li deus la vida a un catèter
i al somrís pàl·lid de l’angoixa.
Cavallets de fira són les ombres
al voltant d’un llit metàl·lic,
com un mol·lusc afamat de malures
i del silenci que emplenes
amb interrogants.







Aquest alè provisori que t’ocupa,
potser torni a l’arbre,
o a la formiga,
o a la tanca que voreja l’estació
i que s’omple de baies
per anunciar la fi de la festa.
L’aspre tacte de flors seques
consigna l’haver vist un reflex
d’excés de vida
dins una gota de pluja en moviment,
abans d’esvanir-se.







Viuràs sota les llindes,
dins les postes i les albades.
Seràs ferroviari
per creuar espais tebis,
indolors.
Entre el baf de l’esforç
i la fe dels creients.
Per damunt del tràfec
del temps perdut.

Els vells pastors d’Escandinàvia
parlen del so que fan les aurores.







Caravanes de gent sense rumb
fugen de la misèria.
La meva filla és estirada vora el camí.
Mireu-la,
avui arribarà tard.
Porta aquell vestidet que li agrada tant.
Els seus ulls oberts a l’infinit,
es perden i es deslliuren
del dolor devorat a si mateix.
Ella ha abeurat amb les mans
el gemec de la terra.
Mireu-la,
ara neda entre dofins sagitats;
amb musells de vellut penetren l’abundància.







Amb els corbs i els gossos,
escarboten l’immens abocador.
Masteguen deixalles
i, descalços com Jesús,
caminen sobre les aigües
fecals.
Espectres sota la lluna i els semàfors;
són el brotar invers,
l’existència equívoca i obstinada
a les esquerdes de l’asfalt.
Vénen a través de les nits diürnes,
fins al constant insomni.
La sort, a les seves mans,
són les restes d’una pizza.

POEMES (Què vols que et porti?)

DIARI DE VACANCES



Una dona grassa, negra,
vestida de blanc,
parla amb una cacatua
en un balcó de fusta
atapeït de gàbies d’ocells,
pintat de verd,
res de gris.
De les botigues de records
hi pengen samarretes
i calats de roba,
o de llum.
El ferri atraca al moll,
al capdavall del passeig
esquitxat de flors.
Santa Cruz és dintre el got
de suc de taronja
que arriba de la mà
d’una cambrera anglesa.





Amb la calima esborrant les boies
baixem fins a l’embarcador.
Balandreja
la despulla d’una vella barca:
nostàlgia de cançons marineres
que parlen d’històries que el mar remunta
i esmicola batent l’escull.
A proa un nom de dona perviu
en el teu murmuri;
jo el desxifro dels teus llavis.
Conjur d’un amor supervivent
encara que sigui en primes llesques
de pintura,
surant sobre fustes velles.





No tinc cap recurs
per desterrar aquesta malenconia.
Sospito que una part de mi
ha profanat el pacte
i s’ha quedat a terra, i ara és part
d’aquella llum que hem deixat,
com reflex d’escates de peixos tropicals.
He facturat les paraules, la nostra història,
el paisatge cartografiat a les retines...
però ara, des de l’avió,
l’illa és un pinyol que sura,
abandonat dins el got de plàstic
que m’ofereix l’hostessa,
fins que sota el sol del captard,
un núvol de gasa l’acotxi.
No tinc res a fer,
et dono la mà, tanco els ulls.
Crec que el meu destí serà sobrevolar Marràqueix
a onze mil metres d’alçada.





ENCONTRES



Reposen transparències sobre el poble...
Només la tardor pot traduir
en prodigi la decadència:
el relaxament de la saba
i la dolça mort en tons de foc
que esfilagarsa el vent setembral...
Sobremorir-ho és una certesa,
i em plau.
Ja se n’ha parlat tant de tot això.
Si els dies són pàgines
d’un volum clàssic, extraordinàriament avorrit,
(per al·lusions a gènere negre)
que diuen que s’ha de llegir sense aprofundir,
diguem que hi ha capítols excepcionals:
les seves referències són còsmiques
i els personatges som ignorats
- pobra vanitat -
per a qualsevol déu.






Veig el mar a través dels crits
d’un exèrcit exiliat de gavines,
una tarda de plom que magnifica
la desolada quietud del poble a l’hivern.
Aquest poble com un arbre de riu,
vinclat sobre l’aigua,
amb antics obrers al bar
i fàbriques abandonades arran de canal;
bucs encallats en els grinyols de la decrepitud.
Només les rates prosperen sota la borra,
i a les bigues, penyores de fang ressec
d’un retorn d’orenetes destres
entre els vidres trencats a cops de pedra.
El record de la veu de la sirena agonitza
i la runa serà la runa de l’oblit.
Un immens espai. L’absència;
l’absència de cap sospir, de cap angoixa,
de cap humiliació, de cap llàgrima.







La llum sèpia del focus
s’esfilagarsa dins el riu
i es reflecteix en ombres de cavallets de fira
sobre el formigó de les pilastres del pont.
Igual que la darrera convulsió de la nit
sobre l’abrupta geometria dels edificis.
Miro des de l’aparcament
la màquina escombrant el carrer
i més enlaire les finestres de casa,
distants i anònimes,
confoses entre altres ulls closos
de rostres diluïts.
I de sobte, pressento a l’alba
com deu ser l’alba de l’oblit.
Figures solitàries creuen el pont.
Res tan fràgil.





A FREC


FILL



Amb els anys he d’empassar-me,
a doloroses glopades,
l’orgull ardent i sec.
No he d’estimar mai prou
i veure com s’esberla,
darrere els ulls semblants als meus
d’aquell noi dels walkmans,
el cadàver de la meva vanitat.





DOS NADALS PER A TU



En nits de clar t’enfilava a coll,
et prenia la diminuta mà
i amb el teu dit molsut
senyalava el cel atapeït d’estrelles;
bocabadat resseguies
els senders lluminosos de l’immens.
Eren els volts de Nadal
i el teu pes m’era un consol
i el teu cos tou, com una balisa
en un oceà de despropòsits.
Llavors reies i m’abraçaves ben estret
per protegir-me.





EL QUE NO ET DIRIA MAI (per a P.)



T’he vist plorar
quan et parlo d’un vell
que toca l’harmònica
a la residència.
Ja has vist com el decorat
de la tarda es desploma
amb la lentitud implacable
de les busques d’un rellotge.
I t’han quedat les mans esmolades
de voler aturar les corrioles;
les aspres cordes tibant la lluerna
dels teus sentits.
T’he vist plorar, vehement,
sempre a l’espera del rebrot
de la soca podrida.
De la solitud, entre la gentada,
en fas garlandes de felicitat agredolça.
D’aquella harmònica
només en surten cançons alegres.

POEMES (La temerària estratègia del funambul cec)

SENS FI



L’esperança mor en els passadissos
freds dels hospitals.
En els camps de batalla on els nens-soldat
recullen poms de crisantems púrpures.
En les mans dels torturadors.
En els carrers desvalisats i anònims
de les ciutats òrfenes.
En les cases desposseïdes de paraules i somnis...
Llavors: un mar hivernal, lentament,
t’envairà fins el moll de l’espinada
omplint-ho tot de buidor,
fins el pinyol descarnat de l’animal
que duus dintre, només ell et sobreviu
i encara et fa escoltar el dringar
de les màquines escurabutxaques
dels bars que resten oberts
i la música ronca d’un saxo vell
que, solitari en el teu infern,
t’albira el lleu record d’una esperança.





SOPAR D’EMPRESA



En un context restringit, estricte,
en els límits concrets de quatre parets,
escurem la nit del divendres
i els darrers acudits verds i gastats
damunt el desgavell de la taula del restaurant.
Tips de procacitats, apostant precàries
dignitats pel qui té la situació comprada.
Ja fa temps ens vàrem vendre la valentia,
ara, i d’oferta, el coratge.
Al final, el més nefast són els silencis,
la buidor que lluita per fer-se omnipresent,
la cruesa de la grotesca realitat.
És quan t’obstines a creure que el desassossec
que t’aixafa la nit és conseqüència només
d’una desmesura d’alcohol.




OBSCENITAT AL ZOO


La qüestió es resol
en la migdiada de vacances
d’una ciutat taciturna i deserta:
els plàtans de la rambla
es rebel·len contra el caprici capgirat
del baobab quan cerquem goril·les.
Diu que en Floquet de Neu
es masturbava i tacava el vidre
on ordes d’infants a l’altre banda
encastaven el front en mig de la cridòria.
Diu que ho feia amb despit,
sense cap vergonya, ni amagant-se
en cap racó obscur, com fa tothom.
Entre ibis i pelicans mutilats,
en estanyols de disseny
on al·ligàtors s’atipen de renúncies,
cerquem el goril·la. El cerquem
en la mirada tristíssima d’un record
innocent i cansat, darrere d’un vidre
brut.





GÈNERE NEGRE



De mots perduts, orfes en els sub-mons,
en els sorrals llaurats pel vent
amb saó de brea, ve ple aquest silenci.
No hi ha assossec, ni s’enceta avui per ningú
ni el vol, ni el cant de l’alosa si tot
s’esdevé entre les pàgines grogues
d’una sòrdida novel·la policíaca:
el rastre de l’assassí
i les promeses dels amics s’esvaeixen.
La noia sempre fuig, i al final,
et recolzes, ferit, en la barra d’un bar
desert on sona una peça de jazz.

L’escoltes empassant-te l’orgull
i la darrera copa.

POEMES (Tots els teus noms)

GEOGRAFIA


Et venia a trobar
quan sorties de l’institut
de nit, amb el sis-cents vermell.
Feies olor de tabac i el gest
apressat de perdre el tren,
com ara.


Entre problemes d’estudiants
i romanços de la feina que odiava
tant , anàvem fent camí.
Entre mots i carícies
ens estimàvem, i jo, dropo,
algun cop em feia el fred,
tot distant, i no saps prou
com et desitjava, tota sencera,
més i tot si duies aquells texans
descolorits, cenyidíssims,
descobrint l’abrupta geografia
que jo, àvidament,
anava coneixent.



SOLEDAT


A la Nita li agraden
les petúnies, els pensaments
grocs i les novel·les d’amor
per llegir-les al vespre, quan
no fan res de bo per la tele.


A l’abril disposa branquillons
florits de romaní en un cul
d’aigua. Deixa que la flaire
s’escampi per tota la casa,
omplint els buits de cada
racó, de cada cadira,
de cada absència.


La Nita espera impacient
el dia en què farà els setanta-set,
el diumenge següent vindran
els fills a dinar. És llavors
quan es tanca tres dies seguits
a la cuina i amb una força desconeguda
enllesteix, un per un, els millors
canelons de la seva vida.



TRÀFEC


L’aigüera reverbera
en el tràfec d’estris:
tupins d’acer inoxidable, cullerots,
escumadores, plats de diari,
bols, coberts...
L’anar i venir d’unes passes
decidides de la cuina al safareig,
fins a la rentadora que s’estremeix
en el petit terratrèmol del segon
centrifugat. I el cop sec de la porta
d’un armari escapat dels dits.

De sobte em dius
que vols sortir, que ja n’estàs
farta d’estar closa aquí dintre,
sense parar mai, que fa massa
bo per perdre la tarda. Calles.
Treus el cap per la porta;
dus el cabell embullat i restes
de cel als ulls. En els llavis,
xocolata.





DESPERTAR



Retorno del somni amb les mans
buides. Cerco la lluna que s’ha dissolt
sota l’aigua, despenjada en un minvant
silent. Retorno a la vida, als monosíl·labs
cansats, a la feina, a la violència
immòbil, al desencís incommensurable. I
només trobo els llençols
calents i el record borrós d’haver viscut
plenament amb els perpals closos. D’haver-te
estimat com voldria estimar-te sempre.

Retorno a la vida. Allargo la mà
fins a topar amb la teva espatlla inerta
No tornes ?

Dorm.




POEMA INACABAT


Matinada sobre els teus ulls closos.
Mai he pogut dormir gaire. Camino
per la casa quan les figures de ceràmica,
els quadres, les cartes sense obrir,
el telèfon... murmuren converses privades.
M’assec a l’escriptori amb un got
de llet a la mà. Contemplo el poble
per la finestra; el pont solitari encara
amb les llums de la nit. Escric un parell
de versos damunt l’ombra invisible
d’un núvol de gavines que passen com
àngels silenciosos tallant la broma verge
( un cotxe esportiu travessa a tota velocitat )
En el dormitori tu encara dorms, encongida.
Com tantes vegades m’estiro al teu costat,
sota els llençols tebis pel teu cos. Aviat
el sol entrarà per les escletxes de la persiana.
Tanco els ulls. Sempre m’ha agradat
despertar amb tu.

LA FRONTERA ENTRE LA MATÈRIA I L'ESPERIT (conferència Josep Checa)

Jo sempre he defensat que la poesia no es pot ensenyar ni aprendre com es pot fer amb qualsevol ofici artesà (encara no he trobat el moment ni la raó per canviar d’opinió) simplement perquè ja fa temps va deixar de ser una habilitat artesana transmesa de mestre a aprenent. Precisament perquè la poesia ha evolucionat i segueix movent-se, com tota cosa viva, des dels joglars i els glosadors que delectaven a la patuleia enfeinada en sobreviure amb prou feines trenta anys, fins a la poesia actual. Des de llavors, moltes normes s’han trencat, simplement perquè han esdevingut obsoletes, o perquè han sorgit noves tendències que han anat ocupant un lloc primordial en aquest món essencialment introvertit. Han emergit societats diferents, amb una altra manera d’entendre la poesia i la mateixa vida, que s’ha vist empesa a una progressió vertiginosa quant a millores substancials en benestar social. Diguem que des d’una posició entre extrems i després d’indagar en el coneixement de la història de la poesia, en certa mesura, es pot transmetre tècnica i alguns recursos. Es pot aprendre molt de lèxic i molta gramàtica. Es pot parlar molt i amb tota autoritat de poesia. Però arribada l’hora, mística i plena de solitud de la creació poètica, el vaixell carregat de coneixement es veu abocat a fer aigües si no va acompanyat d’una predisposició innata a la creació artística.
Perquè la poesia, la bona i escassa poesia, al meu entendre, com tot art, només pot portar l’adjectiu de bona si arriba per camins misteriosos a penetrar el cor de les persones. És a dir: la de corprendre i enrunar las defenses que l’ésser humà predisposa davant la seva fragilitat emocional. Aquesta és la màgia de la poesia.
Dient això no qüestiono que els joglars i els trobadors de l’època arribessin al cor de la bona gent que els escoltava a la plaça, però penso que ara no ho farien. Ningú no dubta que les coses han canviat.
Cal arribar a l’objectiu emocional en cada època. La resta de recursos emprats són com els acabats d’una construcció quan ja s’ha aconseguit l’objectiu. Poden ser complementaris per embellir l’obra i consolidar-la o, senzillament, en alguns casos, carregosos i sobrers.
Parlem, doncs, al cap i a la fi, d’emocions, de sentiments, de l’esperit que traginem a sobre i que ens traeix quan apliquem, desmesuradament, el sentit pràctic a les nostres relacions.
Les eines: el lèxic, la gramàtica, els coneixements morfosintàctics, els coneixements literaris, etc. són molt importants, però no ho són tot, i cal dir que allò què configura el perfil del poeta no s’adquireix per aplicació de cap estudi col·legiat. És possible, no obstant, que el completi.
El concepte poètic és tan efímer, tan insubstancial, que distorsiona en gran mesura el discurs inflexible i científic, i fa trontollar la rigidesa de les classificacions. Tant és així que moltes vegades, només mirant el contingut, no se sap on acaba la poesia i on comença la prosa, o a l’inrevés. Exactament com una frontera imposada per l’home en un espai natural: els elements vius del paisatge la traspassen constantment sense que l’autoritat hi pugui fer res. Crec, que en ocasions hi ha més poesia en una narració concreta que en algun poema escrit amb la finalitat de ser contenidor de poesia.
M’avinc amb Rilke quan diu que no cal posar-se a escriure si realment no hi ha una verdadera necessitat. En canvi, divergim quan exposa allò de: primer escriu, després viu. És més, penso que entre aquestes expressions hi habita una profunda contradicció, cosa que no critico, ja que demostra l’essència contradictòria del caràcter humà.
En principi el poeta no escriu per a ningú i així ho manifesten molts joves poetes, ja sigui per inseguretat o, simplement per vergonya. Més ben dit: els seus escrits no tenen un destí concret. En principi i en el transcurs de tota la seva vida, el poeta escriu per una necessitat imperiosa d’endreçar el seu equilibri emocional que vessa d’un recipient que resulta del tot insuficient per encabir la càrrega d’un brollador incessant, que distorsiona, amb perplexitat, la seva educació sociocultural contemporània, encaminada a altres conceptes “més útils”. Més tard, després de l’oportuna i necessària maduració, és possible i molt probable que es configuri la necessitat de trobar la figura d’un receptor que assimili, entengui i faci seu el missatge. Si el poeta ha d’arribar a la profunditat amagada de l’emoció de l’altre, no ho pot fer amb la fredor del coneixement científic, amb l’exactitud de la perfecció adquirida a l’esquena de la vida. Simplement ho ha de fer amb el pòsit dels sediments que li han anat deixant les experiències al ras. El poeta, com tothom, viu la vida que li ha estat assignada o que es precipita al seu pas per múltiples causalitats o per sort, o les dues coses, ni més ni menys. I ha d’escriure amb aquest fonament imperfecte i sobre aquesta experiència plena d’errors i contradiccions.
Ho ha de fer, també, partint del seu esperit agredit i vulnerat fora de l’aparador, amb valentia i amb sinceritat, perquè aquest és l’estilet que obre el tel divisor entre les persones i estableix una estranya complicitat intemporal.
Precisament per això, el poeta també es troba submergit en la vulgaritat en què han de viure la major part dels humans . Potser amb un dolor moral, crònic i més exceptuat que el de la resta, fruit d’una sensibilitat i d’un poder d’observació notori. Viure a la pràctica com un no-poeta si vol sobreviure en aquest món que no admet disposicions emocionals si no és en àmbits molt restringits.
La càrrega lírica d’un poema s’aconsegueix plasmant els efectes emocionals de qualsevulla situació, no li pertany al poeta esbrinar amb rigor la malaltia, es dir l’origen. Els efectes són els que intercanviem entre nosaltres, els que identifiquem quan els veiem suportats precàriament sobre la fragilitat d’altres éssers profans com nosaltres. Aquest intercanvi es realitza utilitzant un llenguatge que no ha estat creat, en el seu origen, per definir sentiments, per provocar emocions. Per tant, el poeta, amb la llengua que li és pròpia, ha d’inventar un llenguatge particular, una forma d’expressió i d’aplicació única i escrita per interpretar el seu món, la imatgeria abstracta que defineixi la seva sensibilitat. El que s’anomena una veu pròpia. Per tant, en el llenguatge poètic, són utilitzades construccions amb paraules per a finalitats que només per aquest llenguatge són acceptades, i en això rau la llibertat del poeta. En això i en esbatanar el cancell del seu univers propi i també literari on se solapen l’experiència viscuda i la imaginació, fins al punt d’aventurar-se a profetitzar humilment.
Sembla tot molt complex, sobretot quan parlem de coses intangibles. Però el poeta no va enlloc, té residència estable entre els mots i només es proposa deixar fluir per si sol el cabal que porta dins, afegint-li els conceptes emmagatzemats durant el seu bagatge. Espigolant elements materials per confondre’ls i completar-ne d’altres que pertanyen a l’esperit. Diem arbre quan volem dir vida, diem arrel quan volem dir pàtria, casa nostra... Sempre, el resultat és incert. Sempre, una senzillesa aparent que arriba, sense marrades, a l’epicentre de la convulsió emocional comporta tota una vida de correccions.
Tot el que podem fer és experimentar incansablement. Mai no en sabrem prou, mai no arribarem a dir exactament allò que volem que s’il·lumini i transcendeixi més enllà d’un gran esforç, moltes vegades endebades.


Josep Checa
Ateneu Terrassenc, 26 d’octubre de 2007

PRESENTACIÓ DE "QUÈ VOLS QUE ET PORTI? (Josep Checa)

Quan un bon dia l’editor et planta al davant el poemari que li vas donar, fet llibre, fet un cos ja per sempre invulnerable, sento sempre un alleujament, com la conclusió d’un esforç on he deixat part del meu jo més íntim. Perquè heu de saber que em dedico a emmotllar aquest jo a la feina, cada vegada més exigent, de crear imatges que interpretin el món a través de la meva condició d’ésser humà.
Confesso que mai no he tingut la sensació d’haver-ho aconseguit.
Arribats els dies de les presentacions, com un ritual, intento establir un contacte més proper amb les persones que ja m’han llegit, o amb les que pretenen fer-ho.
És la meva oportunitat de veure com una part de mi comença a caminar sense mi. Quan això succeeix, el llibre pren vida i enceta la seva existència a les vostres mans. Realment és una experiència única i formidable.
La poesia, que tria altres verals que no són els de la lògica i la raó, m’interroga constantment sobre la bellesa. I, ara potser ho trobareu estrany, m’interroga sobre la bellesa del dolor. Jo penso que tot sentiment comporta dolor; un dolor, si voleu, soterrat. L’amor, el més excels dels sentiments, el que pot arribar a deturar el món, diuen, també duu en la seva essència una certa dosi de dolor.
El dolor és part del nostre equilibri emocional. El desequilibri comporta, en tot, l’esfondrament. Qui gestiona el dolor? Ales Debeljak, poeta eslovè, es fa aquesta pregunta en el poema “L’amo de les llàgrimes”.
La ment no pot deixar de seguir el seu viatge al record i elucubrar, al mateix temps, un possible futur. Aquest bressoleig constant no acota el moment, sinó que el fa partícip de la complexitat de la intel·ligència.
És a través de l’emoció, on sempre s’inclouen fragments dolorosos, que mirem més enllà de nosaltres mateixos i des de nosaltres mateixos, per descobrir la poesia i fer-ne una versió en paraules. Construir aquesta versió és la meva feina. Res més. Fer de pont i transmetre, observar i deixar que una veu interior em dicti el que els sentits perceben amb el pòsit de l’experiència; estimar el silenci de la llibertat, que equival a l’espai sense límits d’un foli en blanc i a l’esforç, humil, d’asseure’s al marge de la pròpia història. Perquè la poesia transcendeix el gènere literari que porta el seu nom, i tots els encotillaments que, des dels clàssics, ens han volgut fer creure, davant la llibertat de veure-la fluir senzillament, en aquest cas amb la paraula, com l’única eina útil del poeta que li exigeix sols una norma: el domini de la llengua.
Penso que ningú no hauria de tenir la pretensió de fer poesia. Entre d’altres coses, perquè la poesia no es fa, simplement existeix. Amb ofici i talent es pot arribar a acariciar-la, si s’és prou agosarat per llançar-se sense paracaigudes, sense esquemes preconcebuts, sense el fre de cap imposició.
Tenim uns referents, uns models, uns fonaments que es remunten als inicis de la nostra civilització. Cal tenir-ne coneixement. Sembla ser que fa més de dos mil anys hi havia un poeta anomenat Homer ( encara hi ha dubtes al respecte ). Molt bé . A partir d’aquí el camí s’eixampla i es bifurca i apareixen altres noms, alguns d’ells excepcionals. I el camí prossegueix i es torna a bifurcar desenes de cops, donant-nos la possibilitat de renéixer lliures en cada pensament, en cada poema, per fer-lo únic. Per escriure a manera de ningú.
La mètrica i la rima no són condicions essencials per diferenciar el gènere literari que anomenem poesia. És més, hi pot haver mètrica i rima en un text on la poesia n’és absent.
La forma no descriu l’emoció, sinó el contingut. La poesia és emoció, sensació, és sentiment, fervor...
És impossible que el significat d’aquestes paraules es pugui mesurar.
Els paràmetres que cataloguen un text són molt més complexos que una simple fórmula matemàtica. Una vegada més, la frontera que imposa l’home és relativa i en extrem fràgil.
Aquest llibre parla d’arribar a un somni, quan el somni és sempre allò que no tenim. I, després de tastar-lo, desfer el camí, lentament i amb certa recança, fins arribar a l’origen. A l’origen físic: al territori on la vida ha anat cicatritzant els esdeveniments del dia a dia. I a l’origen emocional. Per una banda el record, que és el més genuí dels orígens, encara que la ment el pugui distorsionar. I per l’altra, les fortes o intenses relacions emocionals que s’estableixen per afinitats i altres motius insondables.
Aquest llibre pretén resseguir un fil conductor que esborri la imatge tòpica del llibre de viatges.
Tot i així, us recomano l’illa de La Palma, o qualsevol altre paradís, com a punt distant per valorar sense presses el parèntesi que és la nostra vida, amb qui la compartim i els meandres oblidats de la nostra memòria.



Josep Checa

Sant Quirze de Besora
Vic
Caldes de Montbui

PRÒLEG DE "QUÈ VOLS QUE ET PORTI?" (Pilar Cabot)

Entrar en un nou poemari de Josep Checa significa disposar-se a enfilar una línia tensa traçada amb decisió. A “Què vols que et porti?” la sensibilitat del poeta abraça terra i mar, camins de lava i camins de percepcions intimíssimes que, indefectiblement, incideixen en l`ànima.
El llibre consta de tres reculls: “Quadern de vacances”, “Encontres” i “A frec”. En el primer, el poeta reposa de la cruesa que li coneixem d`altres poemaris. Ara estem de vacances, d`esplai, una activitat de la qual l`autor sol anar prou deficitari. En tal context les paraules es lliuren sovint a una gairebé impactant quietud o es bressolen en el cant etern del mar, o ens fan aixecar els ulls cap al balcó de fusta on “una dona grassa,negra/ vestida de blanc,/parla amb una cacatua (…)” Canàries. El poeta és a les illes on la primavera hi fa llargues estades. De tant en tant ens arriba un punt de nostàlgia: l`home, lluny d`immiscir-se en el batibull que sol ser l`objectiu de molts “vacanciers”, cerca el coneixement. Donar-se temps i espai, observar, reflexionar. Conèixer, en el sentit més obert i alhora més subjectiu del mot: “No he de profanar aquest silenci,/ qualsevol paraula el podria ferir/ i trencar-ne l`embruix./ Sento com mandreja el dia/ ajaçant-se entre els plataners (…)Quan obris els ulls,/ veuré també en ells aquesta illa,/ara i després, com una postal/ per guarir el meu oblit.”
I també: “Des d`aquí/sembla que les pèrdues/han estat més lleus./Potser perquè res/no ens pertany.(…)”

Com a prologuista voldria saber explicar el fons de la voluntat lírica del poeta, penetrar-ne l`essència. Tanmateix potser no hi reeixiria i, d`altra banda, potser ni em correspon de fer-ho. Un pròleg només és una introducció. No ens fiquem, doncs, en llibres de cavalleria. Sí que vull fer notar la força d`un motor líric que arrossega una càrrega experimental i reflexiva important. Per bé que el debat poesia-filosofia sembla “l`etern debat”(un inútil debat?) no puc passar per alt el component filosòfic en la poesia que ens ocupa. En la meva opinió la poètica i una, com a mínim, intuïció filosòfica van amalgamades. També el punt de misticisme, la creença en el valor d`una idea; requisits, tots, que trobem en l`obra de Josep Checa. Transcrivim ara uns versos del darrer poema de “Quadern de vacances”. Un exemple, tot i que breu: “(---) La condemna és viure somniant,/ i somniant pots anar morint/ fins que ens jubilin,/ i després, desagraït/ pots repassar fotografies/ que ja no recordes.”
Parlem d`un poeta versàtil, amb l`ofici ben fet; un poeta que no s`adscriu als dictats que, per mor d`un ressò mediàtic, observen certs “cervells excessius” (que diria l`Armand). És des de la llibertat que ens dóna els seus versos; una llibertat que abasta contingut i continent. La idea troba la forma i, sovint, la idea origina una sèrie de poemes formalment afins. Se’ns fa evident, amb claredat meridiana, que escriure ha esdevingut per a ell una experiència interior inexcusable, un espai que li permet ordenar-se i que el porta a assumir identitat i angoixes. En un altre ordre de coses cal valorar que essent un poeta prolífic ( i atesos els perills que tal condició pot comportar) està bastint una obra d`autèntica qualitat, sòlida i sense esquerdes.
“Encontres” és un retorn –EL retorn-: “Quan vaig obrir els ulls els liquidàmbars incendiaven la plaça./ Tres marroquins feien cua/ a la cabina de telèfons/ i darrere els vidres entelats del bar/ es gesticulava vés a saber què./ Les seqüències eren les mateixes,/ les petites botigues ja havien obert,/ també el pis del dentista,/ i el gos del carnisser empaitava olors pel ciment i les potes dels bancs (…)”
La quotidianitat i, també, una rutina prou assumida planen d`un cap a l`altre del recull (“sovint la rutina i la tristesa/ són la mateixa cosa”), però hem vist els colors tardorals il·luminant la plaça i, més enllà… “la llum sèpia del focus/ s`esfilagarsa dins el riu/ i es reflecteix en ombres de cavallets de fira/ sobre el formigó de les pilastres del pont (…)/I, de sobte, pressento a l`alba/ com deu ser l`alba de l`oblit./ Figures solitàries creuen el pont./ Res tan fràgil.”
Confesso que aquests versos, i no només aquests, m`han provocat una lleu esgarrifança. La malenconia pot fer mal però conté una estranya bellesa.
Tot plegat, doncs, va molt més enllà d`una descripció ètica i estètica del poble on el poeta fa la vida–Sant Quirze de Besora, a la vall del Bisaura-. En iniciar aquest pròleg he esmentat la línia tensa que enfilem en entrar en un poemari de Checa. Si a “Quadern de vacances” s`afluixava una mica (la temàtica i el context ho demanaven) a “Encontres” torna a fer-se tibant. I no és pas que s`hi narrin fets extraordinaris. Tot hi és senzill i abastable. Sí que, en el retrobament de la quotidianitat, en el recorregut pel poble cerca (almenys a mi m`ho sembla) conscientment o inconscient, entendre la singularitat que l`ha fet ser d`aquell indret concret i, lúcidament, en copsa els detalls: “Un cigne negre remunta el riu,/ lliscant com una galera de Thor/ tràgica i solitària, en el mar del retorn./ Parlo del retorn al principi,/ de la meta que és la sortida,/ de la culminació que va ser desig/ i poble en un punt,/ i que em guarda sempre/ la pols de les sabates./ Només et porto paraules,/ són l`ombra fugissera dels sentits,/ un pobre record per compartir/ d`un esclat pirotècnic./ Què vols que et porti?/ S`han esgotat les catedrals de plàstic/ i les verges de purpurina,/ les fotografies, infidels,/s`han suïcidat a la pira de l`oblit./ El poble escolta/ amb la saviesa dels segles./ El seu temps és el temps de les pedres,/ i m`avara la nau/ que ara reposa a la riba del Ter,/ sublim com el cigne negre,/ intacte.”Però abans hem vist “les fàbriques abandonades arran de canal” i hem sabut que “només les rates prosperen sota la borra” i, “abans de qualsevol llum diürna” hem passat entre “la murallada de plàtans/ que porta fins al castell de Montesquiu”. O hem sentit el sacseig de l`últim tren “ i la nit que es dilata i progressa”. Aquesta no és una quotidianitat qualsevol. És la del poeta, i això la converteix en un material extremament sensible. En poesia.
“A frec”: l`home i la seva circumstància. Avançant en la lectura del llibre i aventurats tota mena de pressupostos hom –dona, en el meu cas- asserena el criteri i convé en la homogeneïtat dels tres reculls. Certament, les diferències que en una primera lectura pots percebre entre les parts entren en equivalència tan bon punt t`endinses en successives lectures. Del primer al darrer vers TOTS els camins incideixen en l`ànima. A “A frec” t`adones que ni els poemes amb endreça –en teoria capaços de coartar poc o molt la llibertat d`expressió- rebaixen el discurs genèric. Ben al contrari t`apropen a un àmbit sentimental del poeta que només la concreta conjunció fets-persones-instants podia revelar-nos. Malgrat la dimensió extraordinària que sura per damunt d`alguns poemes, el factor netament quotidià regeix els altres i equilibra el pes emocional. Però la rutina (recordem que “sovint la rutina i la tristesa/ són la mateixa cosa”) que serpentejava “Encontres” amunt i avall s`ha dissipat. Novament, a “A frec” l`home surt del seu místic entotsolament i observa amb ulls crítics el món sòcio-econòmic que li toca de viure. El discurs, doncs, s`eixampla i es fortifica. En definitiva sospeso (però això ja ho havia sospesat abans) que Josep Checa, pessimista de mena, no practica la metafísica del no-res. De vegades, com l’enamorat que, gelós, blasma l’objecte del seu amor, ell blasma la vida que estima amb bogeria.
Jo ho veig així. I he de dir que aquest llibre em toca molt de la vora i em fa bé i em fa mal i ja és un altre meu llibre de capçalera. I acabo amb uns versos del poeta:
“(…) Als marges de la nit/ escric a peu de vida (…)”


Pilar Cabot
Tavèrnoles, octubre de 2OO6

PRESENTACIÓ DE "LA TEMERÀRIA ESTRATÈGIA DEL FUNAMBUL CEC" (Xavier Soler)

Amb aquest llibre que avui tenim entre mans, la trajectòria poètica de Josep Checa ja ha assolit una fita, la de completar una trilogia. Els seus primers poemes eren senzills, però profundes meditacions del dia a dia, traduïdes en versos curts però incisius, referint-se a anècdotes, situacions, impressions que despertaven la seva vena poètica i l’empenyen a construir poemets (a primer cop d’ull) o poemassos, si érem capaços de llegir entre línies.
De totes aquestes provatures, va sortir el seu primer llibre: El temps i les paraules. La dispersió del llibre va aconduir el poeta a verbalitzar les circumstàncies que hi descrivia i agrupar-les es apartats homogenis emmarcats per l’epígraf del “temps”. N’és una mostra el poema...


HONORÍFIC


No més fredes que el marbre,
mans cuiroses i envermellides d’hiverns,
d’aigües i lleixius quotidians.
Ulls setinats que revelen
altíssimes muntanyes:
roba amuntegada
en el cossi del safareig.

Llençols estesos.

Els dies, els manlleva
de franc
a altres habitants sota el seu sostre,
i passen
en el transcurs d’un breu viatge
conegut:
de la taula parada
als fogons de la cuina.

Trumfes bullides i cansalada.

Al vespre,
sola,
enfredorida, reüllant la televisió,
contempla fugaçment
el món,
apuntant el cul a una cadira,
sorgint un mitjó vell.

A partir d’aquí, el poeta comença a projectar nous poemes i a donar-los una direcció preestablerta d’antuvi. És en el segon llibre Tos els teus noms que la seva esposa Olga es converteix en el referent i en el rerefons de les seves paraules i del seu recull per tal de donar cos al poemari i dotar-lo d’una estructura i una cohesió que evidenciaven la maduresa del poeta. Havíem fet un llarg viatge en un breu espai de temps. Entre el primer i el segon llibre només havien transcorregut uns mesos i una quantitat immensa d’experiències prou significatives com per fer una segona publicació.


DESPERTAR

Retorno del somni amb les mans
buides. Cerco la lluna que s’ha dissolt
sota l’aigua, despenjada en un minvant
silent. Retorno a la vida, als monosíl·labs
cansats, a la feina, a la violència
immòbil, al desencís incommensurable. I
només trobo els llençols
calents i el record borrós d’haver viscut
plenament amb els perpals closos. D’haver-te
estimat com voldria estimar-te sempre.

Retorno a la vida. Allargo la mà
fins a topar amb la teva espatlla inerta
No tornes ?

Dorm.



Novembre 2005. En Josep Checa publica el llibre La temerària estratègia del funàmbul cec. El títol és el darrer vers que va escriure. La poeticitat que és capaç de traduir en sols sis paraules pot arribar a sintetitzar la transcendència que vol donar als poemes d’aquest tercer poemari. El títol remet a una imatge plàstica que convida als lectors a endinsar-se en el llibre. Desperta una curiositat no només en aquells lectors avesats a llegir poesia sinó també en tots aquells per qui la poesia és una barrera o un obstacle difícil d’evitar. No tan sols l’autor se sent com un funàmbul cec, agosarat però vacil·lant, sinó també els receptors d’aquestes pàgines se sentiran com uns acròbates que des de la corda fluixa comencen a avançar en l’aventura poètica que pot suposar llegir els versos d’en Josep Checa.
Ens trobem davant d’un escriptor amb majúscules que ha resolt perfectament l’engranatge necessari per tal que un poema sigui un poema ben fet: la comunió entre el fons i la forma, entre el que es diu i com es diu.
És a partir del títol que ens podem atrevir a avançar per la maroma dels seus versos i deambular per les seves pàgines. No cal patir si no es copsen de d’un bon començament els encapçalaments amb què se’ns introdueixen els apartats del llibre. En Josep és prou hàbil com per incloure’ls-hi, potser per donar pistes, potser per despistar, però en tot cas per fer d’aquell conjunt un tot unitari i hermètic. Ens trobem doncs davant d’un “capitolet”; uns capítols de sis, set... poemes on se’ns plantegen situacions, reflexions o, fins i tot, jocs literaris per tal que el lector pugui compartir el sentit últim de l’experiència que es destil·la en cadascun dels poemes, en cadascun dels versos.




RESPIR



Com l’amant que torna d’ultramar,
la terra assedegada rep la pluja
en llum de gelosies fosques i cels oberts.
Plou sobre col·lapses de trànsit
i roba estesa oblidada.
Els diaris repassen les dades d’ocupació
hotelera, les preferències actuals del turisme,
l’increment, altre cop, de la despesa escolar...
Plou i ens renovem les pors: l’angoixa
del dilluns dia quinze i amb números vermells.
Plou i al metro no toquem de peus a terra
en mig de dues dones voluptuoses
- ningú s’aguantarà dret sobre
la cendra mullada del bosc –
Plou a gavadals i ja fa una horassa que ens
han tallat la llum;

anem a les palpentes.





I avancem. Continuem endavant. Hem estat capaços de copsar el sabor amb què en Josep ens tradueix les seves impressions i ens convida a recordar-les, comentar-les o, fins i tot, discutir-les. La lectura que se’n fa dels seus poemes no és unívoca. Cada lector, des de la seva pròpia experiència, pot traduir el missatge poètic que se’n desprèn a la seva pròpia “llengua”, cadascú pot interpretar allò que llegeix des de la seva òptica personal, però no és gaire difícil que les òptiques dels diferents lectors coincideixin. No és massa difícil de desxifrar el discurs que en Josep poetitza i compartir-lo.
La complexitat que es dóna al llibre, en relació als anteriors, es pot, com ja s’ha dit al principi, deduir a partir del títol, però no només el del llibre, sinó també el de les diferents seccions. I ens podem atrevir a “disseccionar” el llibre apartat per apartat.






1a secció



SENS FI



L’esperança mor en els passadissos
freds dels hospitals.
En els camps de batalla on els nens-soldat
recullen poms de crisantems púrpures.
En les mans dels torturadors.
En els carrers desvalisats i anònims
de les ciutats òrfenes.
En les cases desposseïdes de paraules i somnis...
Llavors: un mar hivernal, lentament,
t’envairà fins el moll de l’espinada
omplint-ho tot de buidor,
fins el pinyol descarnat de l’animal
que duus dintre, només ell et sobreviu
i encara et fa escoltar el dringar
de les màquines escurabutxaques
dels bars que resten oberts
i la música ronca d’un saxo vell
que, solitari en el teu infern,
t’albira el lleu record d’una esperança.


Aquest poema, com els que el precedeixen, exemplifiquen la cita de Herman Hesse amb què el poeta introdueix el poemari. La cita posa de manifest que totes les virtuts lloables pertanyen més a l’animal –el llop- que no a l’home. I possiblement sigui aquest un dels pretextos que s’amaguen darrere el llibre. En cas que s’identifiqués l’home amb el llop, com Josep Checa diu en el seu primer poema, més que eun llop seria una fera mansa i estúpida. Una imatge que es podria exemplificar amb el poema que segueix al que acabem de llegir. Sopar d’empresa, retrata amb un toc d’ironia, característica del poeta en els seus primers llibres, la falsa escenografia en que actua l’home.
Aquesta primera secció porta el títol homònim al del llibre: els primers poemes constituïren la gènesi per anar teixint el poemari. Només en cinc poemes –que són els que s’agrupen en aquesta primera secció- es passa de la generalització d’experiències universals a la particular del jo poètic més íntim. Recordem el poema Respir.


2a secció

El títol, Espai de fricció dels cossos, ja dóna a entendre que el que vol descriure el poeta són les relacions físiques que s’estableixen entre l’home i els altres éssers, és el contacte directe amb l’entorn, la natura, on el comportament de l’home es diferencia del de la resta. Els títols de cada secció van suposar per al poeta un esforç addicional per buscar l’originalitat –títols llargs a l’estil de J.V. Foix-, però també la geometria del seu poemari.
La plasticitat d’aquests títols es complementa perfectament amb les fotografies de Ferran Borràs –autor del disseny de la portada d’aquest llibre i del llibre anterior, Tots els teus noms-. Aquestes fotografies apareixen disseminades entre els poemes, il·lustrant amb encert les paraules. Quin plaer poder gaudir de tantes arts alhora: l’estètica de les paraules, la música dels versos, la plàstica de les imatges i... per què no? La ciència dels títols.


3a secció


PER SEMPRE



Aquells dies, el que ens agradava més
era sortir amb bicicleta pels carrers del poble,
al voltant de l’església, pels camins dels horts
quan les cireres envermellien lluents amb olor
i color de tarda, darrere els safareigs públics
on ajaguts a qualsevol marge ens inventàvem
històries de noies i després marxàvem a l’era
a jugar a xapes i rompes.
Recordo que ell no era de la colla.
Vivia en una petita casa amb jardí, amb
un parell de moreres a cada banda de la porta.
Recordo la seva mort, crec que un estiu,
electrocutat a la dutxa.
L’altre dia vaig passar per davant d’aquella casa,
el temps havia enfosquit les parets i la llum.
Sota les moreres, un monstre devorava el silenci.


Hem tornat de nou a l’anècdota, a l’experiència viscuda, a l’estil dels poemes de llibres anteriors, a un estil planer, lleuger, aparentment senzill, però colpidor, sobretot en els darrers versos. (L’estil que a mi sempre m’ha agradat d’en Josep. Per això quan sap que un poema ja no m’agradarà, me’l presenta amb una certa recança. I no és que no m’agradi, sinó que requereix que me’l miri amb uns altres ulls)
Parlant de la secció, els poemes parlen per ells mateixos.


4a i 5a secció

I ja estem assolint la fi de la nostra trajectòria i, conservant l’equilibri al llarg del recorregut, com a funambulistes, que caminàvem orbs i hem pogut albirar la llum a mesura que resolíem l’entrellat dels versos, a les darreres seccions descobrim el poeta en totes les seves facetes: la més amable, la més irònica, la més tendra... la més sincera.

NÀUFRAG



Em costa ara imaginar-te;
fregalls de somni d’una nit clarivident,
et delata la ratlla de llum
que s’escola per la persiana
i encén la pota del llit,
o la d’una ploma ballant en cercles
per damunt de la boca del metro.
Ets i no ets, de vegades,
en el dubte del poema,
a l’empremta involuntària
de la retina i la sang.
El mot pàtria m’ofèn
quan em costa imaginar-te
sempre desvalisada i òrfena.

També el somni pot ser el record
remot i absurd de l’illa del tresor.

Xavier Soler

PRÒLEG DE "LA TEMERÀRIA ESTRATÈGIA DEL FUNAMBUL CEC" (Xavier Soler)

Quan en mig d’un paratge inhòspit l’home avança amb dificultat, és comprensible als ulls de la raó la manca d’hàbit d’aquest per adaptar-se a un medi que li és realment hostil: vivim en la ingravidesa d’un sedentarisme artificiós.
Quan en mig de la foscor l’home no troba cap drecera per poder fer més lleu el seu trajecte, se sent orb davant la immensitat de la nit i de l’incomprensible; no gosa apartar-se de la línia imaginària que dista entre la finitud i l’infinit.

En aquesta cruïlla comença l’itinerari del poeta que pren embranzida amb els seus versos i desdibuixa una reflexió més o menys genèrica sobre la humanitat i l’home en particular. Un recorregut circumstancial d’abast antropològic permet a Josep Checa qüestionar-se comportaments i relacions socials diverses que podrien semblar temeràries si no sabéssim que són reals i pràctiques habituals de determinades ètnies no massa allunyades de la nostra.
La contemplació rigorosa que fa de la natura que l’envolta i li serveix alhora de punt d’inspiració, li brinda l’oportunitat de posar per escrit algunes estratègies poètiques que vesteixen –tot i que amb un cert distanciament- o, més ben dit, disfressen una evidència: la de l’home que es comporta a diari com una bèstia, la majoria de les vegades forassenyada. Perquè no és el medi el que bestialitza l’home, sinó l’home que escup la seva violència primigènia sobre l’entorn.
Davant del dubte trascendent, la fragilitat a què ens veiem abocats traspassa els límits de les certeses i trontollem damunt la corda fluixa com a funàmbuls de circ. ¿No és realment això el que es pot traduir d’un poemari en què cada experiència que es poetitza ens fa sentir no sols com a espectadors d'un espectacle circenc sinó com a partícips del mateix? ¿No és realment aquest espai el que pretén donar resposta a la quadratura del cercle que de manera lògica som incapaços de resoldre?
I quan la resposta no es troba en un mateix, es genera un diàleg amb l’altre; entès aquest no sols com l’ésser proper que ens dóna ombra i ens reconforta, sinó també com l’espill on reflectir-nos i emmirallar-hi tot allò que som incapaços de reconèixer. Caminem enlluernats en mig de les nostres ombres i de les dels altres, i no som conscients de les pròpies vivències fins que formen part del record o de l’oblit. És aleshores quan, tot i ser vidents, podem titllar-nos de cecs.

La temerària estratègia del funàmbul cec es descriu com una experiència particular de Josep Checa a la sorra del circ grotesc –la vida mateixa- on, de manera instintiva, es sublimen els nostres comportaments més atàvics. I si no volem topar amb l’absurd o precipitar-nos al buit, cal obrir molt bé els ulls.

Xavier Soler
gener 2005

PRESENTACIÓ DE "TOTS ELS TEUS NOMS (Pilar Cabot)

Parlar del llibre “Tots els teus noms” i de Josep Checa, el seu autor, em significa un plaer, probablement perquè en la persona del poeta s’hi conjuguen les dues menes d’intel·ligència que més valoro: la dels sentiments i la de l’intel·lecte. A mi el nu concepte, gairebé tòpic, d’intel·ligència, no m’ha impressionat mai. Admiro la capacitat de pensar la realitat social i cultural però discrepo de l’intel·lectualisme que es posa com a primacia per damunt de la voluntat i dels sentiments. L’impuls de l’ànima produït per una causa espiritual, l’actitud mental desvetllada per una sensació, la disposició emocional envers el que sigui; en definitiva, el sentiment, mereix un grau prou alt en la meva escala de valors. Sovint la que anomenem intel·ligència, sola, sense el recolzament espiritual, mostra força mancances i, en alguns casos, fins i tot pot arribar a ser nefasta. Si no es posa al servei de les humanitats, la intel·ligència nua i crua no val gran cosa.
Per tot això, i fet aquest preàmbul, comprendreu que ara estigui aquí per a parlar de “Tots els teus noms”, una obra que de primer em va sorprendre i després em va captivar o, dit d’una altra manera més exacte, una obra que m’anava sorprenent i captivant alhora, a mida que avançava en la seva lectura.
Tomàs Garcés deia que la poesia més clara no deixa de tenir la seva dosi de secret. En el cas que ens ocupa, la llum, que és l’ànima del poema, dóna, en certs moments, reductes d’ombra on les emocions massa intenses es matisen i s’avenen a una contenció ben difícil i necessària en la realització poètica.
Mentre escrivia aquesta presentació pensava que tot el que jo pogués dir, i més, ja ho diu Xavier Soler i Llopis en el pròleg. Així, les qüestions referides a les lectures de Josep Checa i/o les possibles influències rebudes d’altres veus poètiques hi queden paleses, com també és essencial l’anàlisi que Soler fa de les motivacions expressives d’un poeta que ell coneix de temps i com a amic. La tria dels poemes que ell dissecciona
i comenta fora, amb poques diferències, la meva pròpia tria.
De les seves lectures poètiques Checa n’ha guardat just el solatge, vull dir que n’ha guardat les pautes que li marquen la línea a seguir. Això no obstant, a “Tots els teus noms” se’n desmarca i cerca –i troba- els camins que intuïa i que encara no havia gosat penetrar.
Entenc que Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i Wislava Szimborska –alguns dels seus referents- ara li són, més que no pas mestres, companys. A diferència de Martí i Pol i de Margarit, gairebé addictes al decasíl·lab, Checa construeix el vers d’acord amb el flux intern més natural i em fa l’efecte que una estructura massa formal li representaria un encotillament poc saludable. Allí on conflueixen els interessos de Checa i els poetes esmentats és en el gust per la intimitat, per la reflexió sobre l’existència individual i col·lectiva, pel to líric i, també, per la claredat del llenguatge. En el cas de Szymborska s’expressa en un llenguatge eminentment senzill i –heus ací una de les petites complicitats de Josep Checa amb la poeta polonesa-, ell també, esquitxa la seva profunda poesia amb elements irònics que sorprenen el lector i li propicien una distensió de doble vessant: efectista i efectiva.
Joan Maragall escrivia: “El ritme és un element directiu del món”; la natura entera es mou en un ritme que és el batec de la vida: el trobem en el moure’s de les onades de la mar i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses i en el membres de tot el cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties i en el plor de l’home.”
I Ezra Pound considerava que la poesia comença a atrofiar-se quan s’allunya de la música; el ritme en definitiva. Des de sempre que ho veig així. En aquest sentit “Tots els teus noms” sap donar l’equilibri entre poesia i música. Em refereixo a la música interna dels vers, a la que li és inherent i no força cap gest.
Xavier Soler diu en el pròleg: “El poemari adquireix una finalitat concreta, la d’aprendre a estimar a l’altre, o millor dit, a l’altra. Per això és imprescindible per tots dos arribar a una coneixença mútua. El lector pot, d’aquesta manera, endinsar-se en els versos i els poemes, ja que l’experiència que ens presenta en Josep Checa pot arribar a extrapolar-se en el lector. Aprendre de les experiències dels altres –com de les d’un mateix- és possiblement una bona manera d’aprendre i desaprendre alhora”.
Parlem, doncs, de relacions humanes. De coneixença. Parlem de realitats i de somnis. De certeses i d’incerteses. I, essencialment, parlem d’amor. Ja d’entrada, el títol és prou suggerent : “Tots els teus noms” (quina bellesa). Permeteu-me que em torni a referir al pròleg (...)”...la realitat és que els noms del títol no són mers conceptes, sinó que es materialitzen en una còrpora, en una dona, un ésser a qui Josep Seca estima i estimarà molt de temps”. Jo hi afegeixo el nom: Olga, a qui el poemari és dedicat: “A l’alga, part de mi”.
Que ningú esperi o temi un llibre de versos ensucrats. Res a veure. Els camins de l’amor no solen ser mai fàcils; això d’una banda, i, de l’altra, el món personal i íntim que ens presenta és ric i, per tant, expressa vivències i dibuixa personatges d’índole prou diversa.

En un altre ordre de coses, permeteu-me que, lligat, tanmateix, al món dels llibres, aprofiti per manifestar el meu desencís per la manca d’una crítica literària responsable. En aquest país els crítics d’ofici i de benefici ho tenen fàcil. No es mullen. No s’arrisquen. Aquesta còmoda posició es dóna des de fa tant de temps que ja s’ha convertit en una malaltia endèmica. Exercir la crítica exigeix compromís, capacitat d’anàlisi, objectivitat i també, és clar, un cert grau de valoració subjectiva. Massa requisits, pel que sembla. El que ara es porta és moure’s entorn del cercle on remena les cireres el crític de torn, el que té una columna al diari Tal o una pàgina al suplement corresponent i procurar ser-ne un bon acòlit. Amb un no-res de sort i molta complicitat parlarà de tu i t’enfilarà al pedestal. Hi ha, però, alguns “handicap”: el crític d’ofici i de benefici que, això si, vol ser modern, et valorarà més com més neoavantguardista sigui la teva obra; no hi fa res que l’avantguarda sigui, ara i aquí, adotzenada; no hi fa res que la neoavantguarda catalana hagi institucionalitzat l’avantguarda: el camí és aquest. Antoni Martí-Monterde, en un excel·lent article que titula “la mort de la no-ficció” considera que el poeta “nacional” serà ara Enric Casassas, tal com ja està previst des de fa molt temps. Li ha tocat. Millor per a ell!/ I tots tan contents, que diu Martí-Monterde: “amb uns marges de satisfacció o insatisfacció aparentment amples, construïts en realitat des de la bona consciència i des d’una idea de planificació de la literatura de tall pseudoneonoucentista que, tanmateix, necessitava la seva coartada moderneta per oferir a la moreneta.”

Em permeto suposar que Josep Checa, com tants altres poetes entre els quals m’hi compto, deu pensar que ha d’anar molt de males per arribar a ser algun dia “poeta nacional”.
No m’he d’allargar. Deixo un espai de temps, el més esperat, per a escoltar al poeta. Ningú no ens dirà els seus versos amb tant cor, amb tanta tendresa, amb tanta força com ell. És curiós que hi ha bons poetes que no es poden escoltar. Sempre ho he trobat estrany. Sempre me n’he meravellat (a l’inversa!) però se’n donen casos. Saben escriure i no encerten la manera de dir, de llegir, allò que han escrit. Diguem que són poetes per a ser, només, llegits, o per a ser escoltats a través de la veu d’un rapsode “que hi vagi”. Un exemple flagrant que se m’acut era el de Salvador Espriu, del qual a ningú li passarà pel cap denigrar l’obra, m’imagino, i que era un càstig sentir-lo recitant els seus propis versos. Amb en Josep no ens passarà. L’he sentit i em consta.
Acabo. Només vull tornar a ressaltar la importància d’un poemari que fuig de la retòrica, que no la necessita perquè el seu autor sap que dir i com dir-ho, que no fa ús dels tòpics i s’apunta a la claredat i la senzillesa, al llenguatge àgil i sonor, al vers reflexiu, a la poesia essencialment quotidiana; resumint, humana.
Llegiu “Tots els teus noms”! El recomano amb convenciment. El gaudireu, el rellegireu, l’amortitzareu, Us farà companya.
Enhorabona, poeta! I gràcies.

Pilar Cabot

PRÒLEG DE "TOTS ELS TEUS NOMS" ( Xavier Soler)

Si tú no tuvieras nombre,
yo no sabría qué era,
ni cómo, ni cuándo. Nada.

PEDRO SALINAS



Un any després de l’aparició del seu primer llibre El temps i les paraules, el poeta de Sant Quirze de Besora, Josep Checa i Falgà presenta Tots els teus noms: un poemari de 27 poemes –en realitat, 25 poemes, 1 d’introductori i 1 epíleg- dedicat a la seva esposa Olga. L’Olga es converteix així en el referent catafòric del determinant possessiu “teus” del títol i en el punt de referència de tots els versos del recull.
Respecte al seu primer llibre, el poeta conserva “les paraules” i la seva manera particular de dir-les, amb vers lliure i curt –en la majoria de poemes-, però amb un ritme marcat per la disposició i la musicalitat dels mots que empra. No obstant, “el temps” no hi és prioritari, ja que, si bé utilitza referències temporals concretes –sobretot relacionades amb la nit i determinats mesos de l’any (setembre, maig…)-, l’estructura del seu poemari respon al procés que experimenta el poeta vivencialment i en les seves meditacions.
Les lectures de poetes com Miquel Martí i Pol, Joan Margarit o la poetessa Wislava Szymborska, entre d’altres, continuen marcant la seva línia poètica, però en aquest segon llibre demostra al lector que és capaç d’aprofundir més en la seva intimitat personal; els mots i els versos adquireixen una major densitat lírica condicionada per les experiències amoroses que el lliguen amb el destinatari del recull i per l’observació quotidiana de les relacions humanes.
Aquestes experiències, pretèrites o actuals, mantenen el caire circumstancial recurrent en el poeta. El jo poètic ens il·lustra, d’una forma molt planera però altament suggerent, vivències, records, neguits… que comparteixen el “tu” i el “jo”, i en definitiva, el “nosaltres” que apareix en aquells poemes més significatius. Aquesta fusió i confusió pronominal dels dos, juntament amb la forma mètrica escollida, ens podria fer pensar en Pedro Salinas.

El motiu del títol queda palès ja en el primer poema, titulat precisament El teu nom, on diu:
Però no en sabré mai
prou de tu. De tots
els teus noms en vessa ja
el gresol d’un grapat de dies…

i, a partir d’aquí, ens enfoca el poemari com un procés de coneixença: de conèixer millor a l’altre i de conèixer-se millor a si mateix. Com ja se’ns insinua al poema Ironia, precisament en un dístic aïllat de la resta de versos, on manifesta:

Crec que tot això va passar abans
que aprengués a estimar-te.


I més explícitament en el poema Senzill, on es retrata a si mateix:

M’estimo […]
davant els meus dubtes,
la teva realitat que és la meva realitat.

El poemari adquireix doncs una finalitat concreta, la d’aprendre a estimar a l’altre, o millor dit, a l’altra. Per això és imprescindible per als dos d’arribar a una coneixença mútua. El lector pot, d’aquesta manera, endinsar-se en els versos i els poemes, ja que l’experiència que ens presenta en Josep Checa pot arribar a extrapolar-se en el lector. Aprendre de les experiències dels altres –com de les d’un mateix- és possiblement una bona manera d’aprendre i desaprendre alhora.
Com també es planteja a l’esmentat poema Ironia, les relacions de parella busquen un fi comú, però per assolir-lo els camins que es prenen poden ser diferents; la disjuntiva dels mots “Tu vas ser forta / Jo et vaig decebre” evidencien les dificultats d’un intent d’aproximació o d’una unió. Aquestes dificultats es poden constatar a molts dels poemes on apareixen la nit, la boira, les pors, la foscor, el fred, el plom…, ja que per al poeta, la realitat no és vista de manera amable.
El poeta presenta les diferents formes d’aproximació que li han estat factibles i que l’han dut a una complicitat especial amb la seva companya. Els versos denoten i connoten aquestes formes d’aproximació des del passat –moments jovenívols de jocs amorosos i primers festeigs- fins al present –on la rutina i el tedi diari poden eclipsar els desigs i el fervor incipients-.

Poemes com Llapis, Jovent, Geografia o Complicitat remeten al passat: ens “evoquen” records del jo poètic i ens “aboquen” un amor d’adolescents, les primeres aproximacions, el primer festeig:

Teníem catorze anys quan Franco
Va morir. Volíem compartir la discreta
Satisfacció dels pares i ho vàrem / celebrar […]

[…] Cada tarda de diumenge assajàvem
en el petit teatre “Una altra Fedra,
si us plau” […]

Et venia a trobar
quan sorties de l’institut
de nit, amb el sis-cents vermell […]

[…] Els amants han fugit
cercant altre raser per estimar-se;
un racó obscur del “pub”?
millor l’estreta intimitat / del cotxe.

Aquest punt de partida del procés amatori es matisa sovint amb elements simbòlics o de l’imaginari del poeta que s’aniran reiterant en els diferents poemes. Per exemple, en els poemes Ironia, El teu nom, Lluerna i Despertar –darrer poema, on significativament el poeta retorna del somni a la realitat, a la vida- apareix el llençol com a testimoni de les relacions o experiències compartides entre els dos. O, simultàniament al procés de “trenar” els versos, la imatge de les trenes com a sinècdoque de l’estimada –molt emprada per Josep M. de Sagarra a Cançons de rem i vela- apareixerà en poemes com Lluerna –on ho prepara “tot” per a Olga-, Aigua –partint de la insignificància de l’ésser, s’arriba a la plenitud amb l’assoliment de l’acte sexual-, Complicitat o Un dia qualsevol? – poema circumstancial adreçat a una núvia en el dia de les seves núpcies-.

És ja habitual en els poemes de Josep Checa, tant en aquest llibre com en l’anterior, l’ús d’alguns elements distanciadors i irònics per trencar amb la regularitat –formal i conceptual- del poema i sorprendre al lector: l’ús de parèntesis i algun vers trencat (recursos en la línia avantguardista a El teu nom i Justícia), o bé estirabots finals com:

“dus el cabell embullat i restes/ de cel als ulls. En els llavis,/ xocolata.”(a Tràfec)
“L’obra no es va estrenar mai” (a Jovent)
“(Aquestes sabates m’estan matant)” (a Un dia qualsevol?)

D’altra banda, si llegim atentament entre línies els versos del llibre veurem com el poeta hi plasma sensacions de buidor, fredor, neguit i desesperança que li reporta aquesta ànsia de coneixement. Darrere de l’enamorament persisteix la realitat crua que també s’ha de compartir. En el poema Darrere el mar, arriba fins i tot a imaginar la seva realitat si manqués l’ésser objecte del seu amor. Aquestes sensacions, però, també es poden observar en l’altra: en el poema Mare, se suggereix el patiment nocturn d’una mare fins que no arriba el fill de gresca; o en el poema Justícia, la dona suporta estoicament l’haver d’esperar el retorn del marit embriagat que sap que la maltractarà.

En molts poemes, apareix la metàfora dels racons com a sinònim d’intimitat (a Tedi, Jovent –“màgics”, Mare –“recòndits”-, Complicitat –“obscur”-, Soledat –“buits”, Justícia –“obscur”) per tal que el lector interpreti particularment l’estat d’ànim del jo poètic o del personatge que hi descriu.
Quan li interessa de presentar de manera més evident les seves impressions de la realitat ho fa mitjançant la comparació, carregada però de tota la poeticitat amb què sap revestir els mots:

“Empaitant somnis com crisàlides/ plenes de vent” (a Ironia)
“amb tu els dies es desgranen,/ un darrere l’altre, com grills de taronja.” (a
Grills de taronja)
“les paraules s’arrosseguen/ com la flassada blanca de llavors/ per l’asfalt” (a
Discussió)
“el neguit esmola el silenci, i lluu/ com fulla de navalla a la nit” (a Combat)
“Com un gelat de vainilla a la boca/ d’un nen, els companys es van fondre” (a
Llapis)
“Murmura/ mitges paraules com lletania/ destarotada.” (a Justícia)

O bé amb personificacions i sinestèsies que embelleixen el poema i presenten realitats només possibles en l’espai poètic:

“I la meva/ pell sempre es dol/ per fondre’s en el clot/ del teu melic” (a Aigua)
“es marceixen les rialles/ de caramel dels infants” (a Tedi)
“ el teu nom com tot just/ encetat, amb gust d’oliva/ xopa de sol” (a Tedi)

Quan arribem al present, se’ns presenta una realitat quotidiana, la de la dona, esposa i mare, que ha de respondre a les obligacions familiars amb el seu quefer diari. Aquesta rutina diària la porta al tedi, a l’ensopiment (Soledat, Rural, Absència), i en alguns poemes (com a Tràfec) només li queda l’esperança que algú –possiblement el jo poètic- la tregui a donar un tomb:

[…] De sobte em dius
que vols sortir, que ja n’estàs
farta d’estar closa aquí dintre […]

És el mateix que li passa al jo poètic; al llarg del recull, totes les seves preocupacions i anhels poden aflorar del seu interior en el seu imaginari i els versos li permeten expressar tot allò que sent i desitja. Precisament per això, en molts poemes fa ús de les expressions en condicional: tot queda en suspens, suggerit i desdibuixat; les situacions es presenten com a hipotètiques:

“Si cal, mudaré aquest gest/ esquerp que debades em retreus” (a Lluerna)
“Jo els guariria si fos valent…” (a Discussió)

Aquestes promeses del “jo” cap al “tu” es refermen al poema Litúrgia:

“en la més íntima litúrgia/ ens renovem les promeses”

En realitat, tot resulta incert, ignot, desconegut per al poeta, per la seva manca de seguretat en les experiències viscudes i en les que li queden per viure. Com ell mateix manifesta: “Estic totalment segur de la incertesa de la vida”. No obstant, en alguns dels poemes s’atreveix a afirmar categòricament:

“només els déus avorrits són eterns.” (a Tedi)

perquè són una invenció feta a mida per vèncer la por a la incertesa de la realitat.
Precisament al poema Fogueres, darrere el tòpic del “tempus fugit”, es camufla la sensació d’indiferència que el poeta té envers el Nadal i la paradoxa que, sota la disfressa de l’aparença o l’”excusa”, s’amaguen les úniques veritats. Tanmateix, la imatge del foc, com a destructor i renovador alhora, tradueix l’esperit de derrota del jo poètic superat per aquest anhel de regeneració: seguir estimant.

I al darrer poema Despertar, retornant dels “somnis” que empaitava –ja des del poema Ironia-, topa amb la realitat i es troba la seva dona adormida:

Retorno a la vida. Allargo la mà
fins a topar amb la teva espatlla inerta
No tornes?

Dorm.

Com a epíleg, al Poema inacabat, el poeta abandona el món oníric dels somnis i fusiona la seva realitat matutina amb la contemplació del món que li és més proper en què inclou la presència adormida de l’altra. Una certesa palpable i evident és que, actualment, l’Olga és al seu costat.
Si per a Josep Checa la vida és la realitat i en el somni tot és possible, a través de la seva poesia qüestiona al lector sobre quin dels dos àmbits és millor.
L’ambigüitat, doncs, també té cabuda en aquests poemes finals, però la realitat és que els “noms” del títol no són mers conceptes, sinó que es materialitzen en una còrpora, en una dona, en un ésser a qui en Josep Checa estima i estimarà molt de temps. La prova n’és aquest poemari.

Xavier Soler i Llopis
Montesquiu, 17 de gener de 2004

OBRA EDITADA

El temps i les paraules (2003)
Col·lecció El taller de poesia d’edicions Emboscall (Vic)

Tots els teus noms (2004)
Col·lecció El taller de poesia d’edicions Emboscall (Vic)

El fruit amarg (2005)
Monografies del Montseny/20 (Amics del Montseny)

La temerària estratègia del funàmbul cec (2005)
La Busca edicions, s.l. (Barcelona)

Peníscola (2005)
Recital d’homenatge a Armand Quintana i Josep Grau, Vic 2005-Manlleu 2006
Ajuntaments de Vic i Manlleu

Insòlita percepció (2006)
Monografies del Montseny/21 (Amics del Montseny)

Llimerols de lluna (2006)
Col·lecció SENHAL, a cura de Patrick Gifreu, Enric Prat i Pep Vila (Girona)
amb la col·laboració de la “Llibreria 22” i de l’Ajuntament de Girona.

Què vols que et porti? (2007)
La Busca edicions, s.l. (Barcelona)

Pont (2007)
Poesia 2007, Premi Penya Joan Santamaria
La Busca edicions s.l. (Barcelona)

POETES I POESIA (ART. OPINIÓ)

Que hagi gosat pronunciar-me sobre una matèria tan sensible, volàtil i que suscita i ha suscitat tantes discussions, es deu, per una banda, a ser-ne part implicada i sentir-me, sovint, al·ludit, i per l’altra, a una necessitat d’expressar una opinió que he anat forjant amb aquest ofici.
És clar que parlar del fenomen poètic no és el mateix que fer poesia, i per tant, per a un poeta això requereix un distanciament, una certa perspectiva del poema genèric. Aquest procés fa que alguns autors o crítics es distanciïn tant, que la poesia s’esdevingui, en el seu discurs, una abstracció a part del que és el fet quotidià, i al mateix temps excepcional, de viure. Res més lluny.
Corca molt a les esferes acadèmiques del nostre país, que la majoria dels anomenats grans poetes siguin o hagin estat autodidactes ( encara avui s’escolten retrets en contra de noms que han esdevingut referents ). D’aquest fet indubtable se’n deriva una reflexió: les veus poètiques no emergeixen de les aules. Millor dit: no només emergeixen de les aules, sinó que són al carrer, a les fàbriques, als tallers, als espais oberts... arreu. Perquè la poesia es manifesta en totes les coses, cal que el poeta visqui receptor en el món que li ha tocat viure, en la humanitat que comparteix, en el racons més obscurs i sota la llum més diàfana. I no sols receptor, també partícip de l’espectacle: dels drames i les tragèdies, de l’alegria i la disbauxa; endinsat en la forma tel·lúrica, perquè, al capdavall, en som tots una petita part i no s’hi val defugir-ho.
Així doncs, cal diferenciar el poeta de l’estudiós de la llengua i la literatura. Tot i que en moltes ocasions aquests dos aspectes conflueixen, no tenen, necessàriament, perquè anar de la mà. És ben cert, però, que qui té el domini de la paraula aconsegueix una comunicació més fluïda i eficaç, és a dir: escriu allò que realment vol dir. Aquest és el paràmetre pràctic i necessari per poder transmetre poesia, si es vol fer ús de la llengua.
El complex conjunt que traça el perfil del poeta es nodreix per camins de coneixement i també per camins d’intuïció i agosarament, per la capacitat només humana d’expressar allò intangible d’un misteri, amb eines que moltes vegades es mostren ineficaces. Per això, un poema pot dir tant amb els silencis.
Donar forma a allò que no en té: aquest és l’esforç constant del poeta, un limitat transmissor, al cap i a la fi, de l’emoció. La tensió extrema de l’arc. Molt més enllà dels propis símbols.
El món no és conscient de si mateix. La seva consciència habita en els ulls que el miren.
L’art del poeta rau en la tria del contingut i en la forma, quan totes les coses són susceptibles de ser poetitzades a través de l’esperit humà. Perquè aquest esperit assimila, modifica i personalitza, i només d’ell en neix la poesia, després de traspassar estadis desconeguts. En conclusió, tot és candidat de ser poetitzat, si transcendeix de la matèria per vincular-se a l’essència humana. Fins i tot la persona més descreguda percep la poesia, que ell mateix nega, quan un bri d’emoció entela els seus ulls, mirant, per exemple, un objecte que rememora quelcom transcendent de la seva existència. Cal esmentar que aquest objecte per si sol no significaria més que el material de què està fet, però aquesta persona davant d’aquest “fetitxe”, plora, riu, odia, estima... i confirma allò que els poetes recullen per necessitat d’expressar-ho, amb les seves possibilitats.
I no sempre aquest “fetitxe” té perquè ser un objecte, pot ser un fenomen, un paisatge, un so, un gest, un silenci...
La fredor s’esdevé fervor quan una capacitat metafísica del gènere humà arrenca d’aquest nostre món, tant del continent com del contingut, una versió emocional. I certs individus predisposats aconseguim, burdament, expressar-ho mitjançant uns símbols artificiosos i genuïns.
El poeta va més enllà del concepte figuratiu i utilitzant recursos, com les imatges, extreu, en la cadència diària i comuna, allò, sempre alat, que ens configura.
El llenguatge poètic és el més artificiós, perquè intenta descriure, com dèiem, el que mai no s’ha pogut perfilar amb exactitud. Els grans poetes s’hi han acostat, però, amb una increïble senzillesa.
Com en tot, hi ha un objectiu, i aquest és arribar, amb el concepte intacte, a un receptor, i que aquest rebi el missatge com una ofrena, sentint la convulsió que el poeta ha patit a l’hora de donar-li cos, perquè tot procés emocional comporta dolor.
El poeta que diu no escriure per a ningú es manifesta feble per tancar un cercle que ell mateix ha encetat. Segurament necessita més temps per conciliar-se amb la seva obra.
El lector ha de rebre la creació sòlida d’un poeta compromès amb la feina i disposat a assumir-la amb totes les seves imperfeccions. La imperfecció ajuda a identificar-se, senzillament, amb la part més emotiva de l’ésser. La imperfecció apropa. La perfecció allunya.
Entenc que la poesia, com a gènere literari, és només un marc per representar una excepció que destria l’home de tota la bellugadissa vivent, i aprofitant aquest marc, s’allibera de les noses que contínuament se li entortolliguen al pas de la seva realització.
Un acte de llibertat, sí, però amb matisos: la mètrica i la rima és utilitzada per poetes que defensen, lícitament, l’ortodòxia. Aquests poetes d’escola, al meu entendre, acoten les possibilitats de l’expressió, que es veu frenada per la matemàtica que encarcara la paraula en una melodia monocord. No sempre la utilització de la mètrica i la rima equival a fer poesia, i no sempre van lligats. La bellesa de la poesia rau en el contingut i en el ritme intern i innat del poeta, amb construccions prefixades, o sense, cosa que sembla que costi d’entendre.
Per altra banda, hi ha unes regles indefugibles per poder-nos comunicar: les regles que basteixen una llengua i regeixen l’endreçament dels mots. Tot i que els poetes es poden permetre algunes llicències, cal un respecte mínim a la llengua i al mateix temps als lectors.
No obstant, han sorgit i sorgeixen alguns, anomenats poetes, que rebutgen qualsevol normativa i esbotzen la llengua en nom de la llibertat. Moltes vegades darrere d’aquestes declaracions s’hi encobreix una total ignorància i un abandó de la inquietud per aprendre. També hi ha moviments que, ara, esgrimeixen, amb arguments de paper de fumar, la defunció de la llengua. És clar que per anunciar-ho la utilitzen correctament, però no per construir la seva “poesia”, bombardejant el respecte i la dignitat del lector que té l’esperança de lligar caps i l’única conclusió que n’extreu és la del caos i la d’un aixecament de camisa, seguit d’una renúncia a cap més lectura poètica. Aquests personatges aconsegueixen situar-se, amb habilitats misterioses, en el pla literari i aplegar un grup se seguidors sense criteri, incapaços de llegir, de dalt a baix, un llibre dels seus idolatrats grimpadors.
Deixant això de banda, els joves poetes acostumen a ser trencadors, transgressors del que s’ha fet fins llavors, i experimenten amb noves fórmules en el format, encara que el contingut no deixa de ser el temari que, en darrera instància, sempre ens ha fet moure per la pròpia vida. Els temes universals: l’amor, el desamor, la mort, la pròpia vida, el desig, la pàtria, etc., amb pinzellades de modernitat, són els motius que obren un ventall de possibilitats al creador, i una reacció d’interès pel lector. Res ha canviat, perquè l`home no ha deixat de ser la mateixa criatura, però amb molta més llibertat de trencar estereotips i obrir-se als sons i a les imatges ( literàries o no ) de la seva immensa imaginació per utilitzar recursos. Així, al menys, hauria d’ésser.
Escandalitzar ja no és, en si, cap novetat i acostuma - sempre hi ha excepcions - a passar com una etapa que no és reeixida en la carrera del poeta. En canvi, la maduresa sol aconseguir sublimar la seva obra. Penso, però, que els diferents estadis s’han de succeir com els dies que van embellint una soca.
Llàstima que d’una empresa tan difícil i noble, aquí, al nostre país, se’n faci tan poc cabal. Que no es vengui. Que no sigui negoci. Que no es promocioni. Que no s’introdueixi al món dels joves. Que hi hagin tants poetes i tan poca poesia, i la relació entre nosaltres acostumi a ésser d’enveja i com a moneda de canvi: la vanitat.
Josep Pla deia que aquest poble era terra de grollers. Jo m’acullo a una minoria que rebutja la mediocritat i defensa la poesia intemporal.
De tard en tard, trobem en un grapat de paraules allò que ha estat l’eix de la nostra voluntat. Allò que expressa un pòsit emmagatzemat sense veu i, que de cop i volta, el tenim al davant, escrit en un llibre de poesia. I s’estableix una unió emocional amb un desconegut que transcendeix al temps. Tant se val la distància, som a casa. La poesia no entra pels ulls, sinó pels porus de la pell.



Josep Checa

Sant Quirze de Besora

NOMÉS UNA OPINIÓ (ART. OPINIÓ)

Els poetes som considerats per la majoria de la gent d’aquest país com persones estranyes. Diferents perquè no actuem ni pensem com s’espera que ho facin els humans adaptats a la domesticació de la cosa pública, especialitzada en esquifir, començant per la seva pròpia, una adormida intel·ligència i, per extensió, a tot un poble.
Fora del nostre malavingut gremi (el dels poetes), ningú no es creu que gastem el nostre valuós temps, fora de les obligacions per sobreviure físicament, el conreo d’amics i afers d’amor, en extreure amb l’eina de la llengua el rerefons de la condició humana. Es a dir: el pur sentiment.
Tot i que molts de nosaltres poetitzem honestament per a ser llegits, la tònica general és la incomprensió, deguda, possiblement, a una mancança important alhora de llegir poesia. Està clar que ningú no ens n’ha ensenyat. Ningú no ens ha dit que cal oblidar la lectura plana davant de un text poètic. Les paraules prenen múltiples dimensions en aquest context i cal llegir-les des de tots els angles possibles. Això requereix una pràctica que per cultura (la cultura del mínim esforç) no és senzill d’adquirir.
Visualitzar el relleu d’un text poètic requereix una disponibilitat psicològica que no sempre emergeix sense una clara voluntat. Vet aquí que els llibres de poesia siguin un producte només per una minoria, i els poetes, a més de ésser titllats de rars, carreguin amb el sobreafegit de treballar per un negoci inexistent. Un fet inaudit en el temps que correm. Tot i què publicar poesia per un editor, sempre ha estat un toc de prestigi.
Llegir poesia és penetrar dins un món on tot es qüestiona en l’anhel d’expressar allò que remou l’ésser. No es tracta de descriure el perquè, sinó més aviat de plasmar la conseqüència, gairebé d’una forma espontània. L’origen s’intueix sempre en el silenci fraccionat per un text on es descriminen certes accions i se’n potencien d’altres des d’un prisma totalment íntim i visceral. El resultat tindria que ésser una dosi de credibilitat, amb el fervor necessari, el domini i la bellesa, per arribar, en conjunt, al punt neuràlgic de la irracionalitat del lector. No es pot ensenyar a fer poesia, com no es pot ensenyar a estimar. La tècnica, per si sola, aconsegueix el poema perfecte i al mateix temps, el més insípid, anodí i del tot deficitari de cap valor que no sigui el d’un simple exercici.
No em d’oblidar la bellesa. Definició complexa en el art sempre subjectiu. La bellesa no adjectiva en termes com crueltat o bondat, ni té per què ser harmònica ni consonant. Crec que la bellesa va conjuminada amb l’emoció i és a través d’aquesta que emergeix creant un estat transcendent. Per tant, el dolor i la tragèdia també es poden manifestar en forma de bellesa i les imatges més tristes o tràgiques poden esdevenir les més belles. Molt sovint es confon bell amb bonic. Quan parlem de bellesa anem molt més enllà de la forma, ens endinsem fins el centre de l’ànima de les coses, amb l’ànima, no pas amb els ulls.
Al meu entendre, la poesia sorgeix del pensament humà a través de la pràctica. I en aquest cas, la pràctica no és res més que viure la vida tal com es presenta. A partir d’aquest punt, les hores d’ofici i el talent s’imposen. Tot aquest aglomerat, en minses ocasions, aconsegueix el miracle de bastir una estructura que comunica directament amb un punt vital i intangible de localització imprecisa en la gran complexitat humana.
Ul component de sinceritat és essencial per establir una complicitat amb el lector. No amb tots, evidentment. Dins un poemari, doncs, s’obre un ventall de complicitats. Cada poema és una possible connexió, encara que sigui fora de context. Fins i tot, fora d’una avinença intel·lectual o de conceptes poeta-lector.
El poeta no és un jutge de la humanitat, (en tot cas només és un observador) ni un animador d’un espectacle. No té per què aixecar la moral a ningú, ni fer de pigall. Quan escriu parla amb ell mateix. Si aquest ell mateix aconsegueix apropar-se, amb una relativa perspectiva, a un contingent comú, és quan es transforma en jo universal i per tant, en qualsevol possible lector.


Josep Checa
Caldes de Montbui 16/12/005

L'OFICI DE SER POETA (ART. OPINIÓ)

Parteixo de la base que el poeta neix. Per tant, això implica la no voluntarietat en molts aspectes. El poeta no pot deixar de ser-ho, ell no desisteix mai d’observar el món d’una manera minuciosa, invulnerable a les grandiloqüències. Entretenint-se en els detalls on suren les emocions.
El poeta, tal com jo l’entenc, és el mesurador de la societat on es troba immers. Copsa els batecs veritables, encara que el resultat no afavoreixi el concepte que ens prefixen les directrius dels manipuladors socials (traducció: polítics professionals, mitjans de comunicació, empreses de promoció comercial). Escapolir-nos de la veritat equival a viure en un engany. Potser sí que hi volem viure. Potser sí, que la por i la comoditat ens neguen un pas d’incertesa cap als dies imprevistos. Cap a horitzons on el mèrit consisteix en valorar el temps que hem de viure amb dignitat. El poeta, en aquest cas, arriba a ser un veritable incordi, o una incorruptible veu de la consciència.
Ser poeta equival a posseir un privilegi i també, en moltes ocasions, en dur una càrrega feixuga. Crear en pròpia veu un llenguatge artificiós d’imatges, és un procés dolorós i alhora vital, que empeny al poeta a descendir a les profunditats del seu jo més irritant i incòmode. Arribar a establir una relació cordial amb el rerefons d’un mateix és la culminació de la maduresa del poeta i hauria d’ésser la resolució de l’harmonia de qualsevol persona. Hauríem d’estar disposats a assumir la veritat sense màscares, sense substàncies ni recursos que enterboleixen la visió del món que ens hem anat bastint nosaltres mateixos.
La nostra societat roman damunt un matalàs de plomes aparent. Tenim de tot i ens falta allò més essencial, perquè precisament no es tracta d’acaparar, sinó de fluir com a receptors. El poeta Vladimír Holan diu que només la gent més senzilla no cerca la felicitat.
Ser poeta no és un entreteniment, no és una evasió, és una condició que implica comunicar-se amb valentia. No es pot comparar, com fan alguns, a un esbarjo, com anar en bicicleta o col·leccionar segells... Qui no pugui entendre això, difícilment podrà entendre l’ànima de la poesia, l’ànima del cosmos que ens condiciona per ser un ens pensant, amb capacitat de discernir sense paràmetres exclusivament tècnics, sinó misteriosament commovedors.
La tècnica, no obstant, és utilitzada per subliminar l’art de l’escriptura. Per fer ofici, per adquirir un estatus de seguretat en els recursos professionals de la poètica. La llengua ens diferencia i ens regala un univers de matisos infinit del qual els poetes són humils faedors. La llengua és, però, en el nostre cas, un tresor agonitzant. Cal assumir, també, aquesta realitat.
Només encarant la cruesa d’allò constatable, i de segur que això ho és, podrem intentar revifar les cendres.
El poeta pot escriure febrilment o no escriure durant anys. Què l’empeny a escriure ? No penso que sigui una condició optativa. En tot cas, la privació a expressar-se d’un imperatiu, per a un poeta, equival a una mena d’amputació gairebé física. Hi ha quelcom que l’empeny a emplenar pàgines sense saber amb exactitud per quina raó. Una necessitat, una necessitat vital que el pot dur, fins i tot, a l’esgotament.
L’art rau en la paraula del poeta. En l’obra que admet infinitat de lectures. En les imatges, en la flexibilitat dels conceptes, en la policromia, en el ritme, en la plasticitat... en un conjunt indestriable que sotragueja i retorna la part humana a algun lector ( i lectors ho som, teòricament, tots ) que potser, i en algun moment, l’havia perduda.



Josep Checa
Sant Feliu Sassera, 29/6/07.

BIOGRAFIA

Josep Checa i Falgà. Nascut a Caldes de Montbui, el febrer de l’any 1962. Poeta. Comparteix la seva devoció per la poesia amb els seus lligams amb el món rural i la natura. Actualment és membre actiu de l’Associació Cultural Gombau de Besora i regidor del poble de Sant Quirze de Besora, on resideix des de fa vuit anys. En fa divuit que està vinculat al territori del Bisaura ( nord d’Osona ), font d’inspiració d’alguns dels seus poemes.
És soci de l’AELC i d’Omnium Cultural, així com també col·laborador de l’activitat literària “Tertúlies amb poetes” a la biblioteca Joan Triadú de Vic, on s’aprofundeix, en trobades mensuals, en l’obra de diferents poetes.
Creador i fundador del Versosbisaura, jornades literàries on recitals i conferències donen a conèixer de veu dels propis escriptors, el món de la literatura.
Ha participat en recitals en centres culturals com ara l’Ateneu Barcelonès o la biblioteca Joan Triadú de Vic etc. Ha fet xerrades i presentacions dels seus llibres a un grapat de pobles del nostre país. Diverses companyes teatrals han dramatitzat part de la seva obra.



La seva infància ensopega amb la dictadura del general Franco i per tant, rep tota la seva educació escolar en llengua espanyola i li és vulnerada de la realitat dels fets històrics dels seu país.
Fill d’un andalús emigrat i d’una catalana, és nodreix d’ambdues cultures populars dins l’àmbit domèstic on conviu amb germana, pares, avis i besavis.
De molt petit s’influencia en gran mesura pel tarannà i la bonhomia del seu besavi, modest pagès catalanista, i del seu avi, barber del poble. Del seu pare en rep l’afició al món animal, així com la responsabilitat i la constància en totes les facetes de la vida.
Criat en una casa plena de dones, capta, inconscientment, la sensibilitat, el sacrifici i la fortalesa d’aquell matriarcat en aquella època plena de prohibicions.
Cursa estudis de batxillerat i ingressa plenament en el món laboral. D’adolescent ja havia fet de repartidor del diari local (on hi col·laborava habitualment), de iogurts, d’empleat en un taller d’arts gràfiques i d’oficinista a correus. D’adult va treballar en una empresa tèxtil, com a dibuixant de patrons durant deu anys. En aquest període es va casar a l’edat de vint-i-dos anys i va ser pare del seu primer fill.
Posteriorment s’estableix com empresari amb una petita granja de lloguer a les Franqueses del Vallès. Al cap de tres anys trasllada el negoci i la vida a Sora, on neix el seu segon fill. Allà descobreix la duresa del clima i de subsistència en els indrets rurals del nord d’Osona. També la precarietat dels petits ramaders que, inexorablement, es veuen obligats a plegar i anar a parar com a peons dels grans empresaris del sector, o a ingressar en brigades de la construcció.
Actualment, Josep Checa viu a Sant Quirze de Besora. Treballa com a empleat professional en una explotació ramadera, compaginant-ho amb la poesia (activitat que no ha abandonat mai amb més o menys freqüència des de la seva infantesa) i d’altres activitats culturals.







GENERACIÓ



Em parles de tantes coses amb els teus silencis.
Sento que et commous quan eclipso,
religiosament, amb el cos
les teves ombres perennes.
Encara quelcom de mi juga a l’eixida
estreta i humida, sota el sostre de verd
i raïm i brunzit d’insectes.
A les cavitats del teu ventre llòbrec
bufaven els vents de les meves pors.
També la fresca reclosa d’estius xafogosos
amb nits de gessamins als terrats de rajola vermella.
Tot allò sentit per primera vegada
va ser en aquell temps, gestant, que m’agombolava
als teus racons més secrets.
Aquí, els vells em varen ensenyar
a morir amb una especial complaença.
La besàvia va recebre la mort
brindant amb cava un Nadal.
De l’avi, en vaig retenir la mà
i l’esguard tèrbol,
fins que una sola llàgrima de bondat,
grossa com un cigró, s’esvaí a la pell de cera...
Damunt el faldar fumat de la cuina,
cinc duros oblidats pel General
de quan entre aquestes parets
s’esgranaven espigues madures de vida
en llargs jorns d’esperança.